Publicitat
Publicitat

LA LLAMBREGADA

El meu amic no independentista

Tinc un amic d'origen andalús, d'allò que se'n diria integrat , i que actualment treballa a l'administració local. Confessa d'una manera natural i desacomplexada que no és gens independentista. I ho argumenta d'una manera molt reflexionada i lògica pel seu pensament. I sempre remata aquesta part de la seva exposició dient: "Però el dia que la majoria dels catalans decideixin ser independents, per descomptat que ho acceptaré". I llavors arriba la segona part, que resumida seria: "Jo, que no sóc independentista, cada cop em sento més lluny d'Espanya. Quan vaig al meu poble, em diuen « el catalán », perquè em noten diferent. I ho sóc. La majoria dels meus companys d'escola estan a l'atur des de fa temps i tots tenen uns cotxassos que no te'ls acabes [sic]. I quan intento raonar amb ells coses com el dèficit fiscal, les infraestructures i el greuge permanent, ni m'entenen ni em volen entendre. I no els dóna la gana modificar una tòpica i tronada opinió tan pobra que fa mandra rebatre-la".

Al meu amic li agradaria que els independentistes li expliquessin què passaria l'endemà de tot plegat amb les pensions, l'economia o la relació amb Europa... Vaja, que vol menys èpica abraonada i més qüestions pràctiques. Vol saber per què les coses serien millor en una Catalunya independent i per què no cauríem en els mateixos errors que aquesta Espanya que el cansa i l'esgota. Diu que vol ser convençut i troba que es dediquen pocs esforços a fer pedagogia pràctica i didàctica que arribi a gent com ell. Desitjaria ser afegit a la causa amb arguments i no amb crits arrauxats que convoquen fer les coses de manera unilateral.

Bé, podem estar d'acord o no amb el que diu el meu amic, però és una opinió raonada i digna de ser escoltada. Bàsicament, perquè amb un 50,5% dels catalans no fotem res. I la independència només la guanyarem amb el suport de gent com el meu amic.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT