Per amor a Espanya

S’acaba l’estiu i, amb ell, els amors fugaços protagonitzats per joves o adolescents en plena efervescència hormonal. Aquests amors urgents i febrosos, però amb data de caducitat incorporada, han donat peu a molta subliteratura en forma de poemes, relats o cançons que sovint tenen en comú l’ingredient d’una cursileria igualment descarada, que causa més vergonya aliena que altra cosa.

Ja no diem res quan els protagonistes d’aquesta mena d’històries, en comptes de púbers ingenus, són adults fets i refets, que a més suporten damunt les espatlles el pes de severes responsabilitats públiques. Aquests dies assistim en directe, des del Congrés de Diputats, al declivi i la mort del “gran amor” que, segons el portaveu del PP Rafael Hernando, havia brotat entre la seva formació i la d’Albert Rivera, amb motiu de l’inici de les negociacions entre els dos partits per fer possible la investidura de Rajoy. Un amor que ha estat no ja breu, sinó efímer, que en pocs dies va començar a esquerdar-se sota les pressions de les jornades negociadores (allò que en el món de la parella es coneix com la convivència) i que ha acabat fent la fi del cagaelàstics, amb perdó, en ser confrontat amb la realitat, que és una substància dins la qual tant els amants sobreescalfats com els polítics amb ínfules acostumen a ofegar-se. D’aquest suposat amor en quedarà per a la posteritat el corresponent poema cursi, que en aquest cas és un paper que ja va néixer mullat i que es titula 150 compromisos para mejorar España. Perquè parlem d’un amor que era tot ell consagrat a un bé superior, que transcendia el benestar dels dos enamorats: Espanya, sempre Espanya.

Per amor a Espanya, Albert Rivera va arribar a proclamar, tot imbuït de furor salvífic, que estava disposat a perdre la seva credibilitat. Per això no s’ha de preocupar, perquè mai no n’ha tinguda, excepte en un únic aspecte: la idea d’Espanya. Monolítica, agressiva i absolutament nociva contra qualsevol noció de pluralitat cultural i ideològica, com la del partit de la gavina. I és per aquest motiu que, del poema cursi que canta els amors de C’s i el PP, només en resta un president en funcions que dedica bona part del seu al·lucinant discurs d’investidura a presentar les institucions de Catalunya com “una amenaça” (i, en efecte, aquest mateix dimecres, en ple debat al Congrés, se substanciava la petició de la Fiscalia perquè la presidenta Forcadell sigui investigada per la via penal). Fa una mica de pena veure Rivera deambular com un pollastre degollat, corrent sense direcció i incapaç d’adonar-se que el seu projecte regenerador agonitza sota el pes del seu inepte lideratge. I Rajoy? Rajoy bé, gràcies. Fa molt de temps que Don Mariano va decidir confondre la ironia amb el cinisme. Hi ha una sola cosa admirable en ell, i és que hagi aconseguit extirpar del seu cervell, i del seu cor, qualsevol indici de moral. Ja no li fa nosa. I ja va avisar el doctor Johnson que el patriotisme sovint és l’últim refugi dels canalles.