Per un animalisme humanista
Resulta fàcil convertir la recent agressió a dues animalistes a Mas de Barberans en una història de bons i dolents. D’una banda, els bàrbars. De l’altra, la civilització. I és innegable que en part és així. La violència que reflecteix el vídeo suscita zero empatia. És injustificable. Però la violència té un context i, a més de condemnar-la sense pal·liatius, no puc deixar de sentir un cert neguit davant un terme, animalisme, que al marge de les circumstàncies concretes d’aquest cas, es manifesta algun cop amb el dogmatisme simplista d’altres formes de correcció política.
Em preocupa molt especialment l’oposició que hi pugui haver entre animalisme i humanisme. Entenc i comparteixo la condemna activa d’una crueltat gratuïta amb tota mena d’animals i, encara més, si ha passat a ser una forma d’espectacle. Però la meva empatia s’acaba quan es comença a insinuar que persones i animals estan en un mateix pla i que allò que no faríem a una persona tampoc ho hauríem de fer mai a un animal.
Dit d’una altra manera, fins i tot quan condemno que es maltracti animals, penso en el mal que això fa a les persones. I és, en últim terme, fent-me preguntes socràtiques tan antropocèntriques com ara “què és just?, com hem de viure?, què ens fa feliços?”, que prenc partit en debats morals d’aquest tipus. Sóc incapaç de mirar-m’ho des del punt de vista de l’animal i crec fermament que qui ho fa l’està humanitzant (l’està desanimalitzant), perquè estem condemnats, ens agradi o no, a tenir un punt de vista humà.
Si com a societat responsable i adulta decidim de manera majoritària que un espectacle com els toros ens embruteix, em sembla que tenim tot el dret a prohibir-lo. No fa tants anys (fins a finals del XIX) el principal espectacle d’una ciutat com Barcelona eren les execucions públiques. Els toros em repugnen en la mesura que retenen part d’aquella crueltat (tan nostrada i tan universal). I és bo que totes les tradicions que acabin repugnant moralment a les majories socials siguin abandonades. No crec, però, que siguin processos que es puguin imposar des d’una superioritat moral paraxutada. En tot el que afecta la identitat, la imposició sol ser contraproduent. És més eficient la gradualitat, la paciència i la pedagogia.
Com que m’ho miro així, em costa molt entendre que ara n’hi hagi que qüestionin els concursos de gossos d’atura. Potser són restes de barbàrie, però jo els miro i no tinc cap sensació d’embrutir-me. Diuen que estressen els gossos. Torno al mateix: sóc incapaç de ficar-me en el cervell d’un border collie.
No és només que fonamentar l’ètica en l’hipotètic punt de vista de l’animal humanitzi les bèsties. Pot ser molt pitjor: també acostuma a deshumanitzar les persones. Visc en un edifici on hi ha més gossos que nens i on no és estrany que nens que tot just caminen pugin en ascensors plens de pixats de gos. No descarto que el dia que me’n queixi algun veí m’arribi a dir que als nens de vegades també se’ls escapa el pipí. Aquest animalisme -i estic segur que n’hi ha altres de molt respectables- també em sembla una forma de barbàrie.
