02/03/2012

On anirem a parar?

3 min

Per ara deixem estar les interpretacions alarmants del calendari maia i tota la resta de profecies apocalíptiques. El que sabem del cert és que, dia rere dia, els diaris auguren un futur cada vegada més fosc: la pujada del nivell dels oceans, la desaparició de les estacions i l'impagament imminent del deute d'algun país europeu. És així fins al punt que el fill de 10 anys d'uns amics meus, després de sentir les explicacions dels seus pares sobre el destí del món, es va posar a plorar i va demanar: "No hi haurà res de bo al futur?"

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Per consolar-lo podria esmentar moltes profecies llòbregues que s'han donat al llarg de la història, atès que als segles passats era força habitual fer aquesta mena de prediccions. Vet aquí un passatge del teòleg francès Vincent de Beauvais, que escrivia al segle XIII: "Després de la mort de l'Anticrist [...] molts senyals revelats als Evangelis precediran el Judici Final [...]. El primer dia el mar pujarà 40 colzes per damunt de les muntanyes i la superfície pujarà com un mur. El segon dia baixarà a tanta profunditat que costarà de veure. El tercer dia a la superfície de l'oceà hi apareixeran monstres marins i els seus brams arribaran al cel. El quart dia el mar i totes les aigües s'inflamaran. El cinquè dia l'herba i els arbres deixaran anar una rosada de sang. El sisè dia els edificis s'ensorraran. El setè dia les roques xocaran les unes amb les altres. El vuitè dia hi haurà un terratrèmol universal. El novè dia la terra quedarà aplanada. El desè dia els homes sorgiran de les cavernes i vagaran arreu embogits i muts. L'onzè dia els ossos dels morts s'alçaran de la pols. El dotzè dia cauran les estrelles. El tretzè dia els supervivents moriran i ressuscitaran amb tots els morts. El catorzè dia cel i terra cremaran. El quinzè dia hi haurà un cel nou i una terra nova i tot ressuscitarà".

Com podem veure, ja al segle XIII preveien els tsunamis i les conseqüències del canvi climàtic que ens amenacen actualment.

Si em permeten saltar sis segles de proclamacions fatídiques, vet aquí Honoré de Balzac, el 1839: "Tot treballant per a les masses, la indústria moderna va destruint les creacions de l'art antic, els treballs del qual eren ben personals tant per al consumidor com per a l'artesà. Nosaltres tenim productes, ja no tenim obres".

Segons l'advertència de Balzac, entre els creadors d'aquests "productes" privats de qualsevol mena de valor artístic hi hauria el poeta Giacomo Leopardi, que va escriure La ginestra l'any 1836, i Alessandro Manzoni, que en aquells moments, si fa no fa, treballava en la segona edició d' Els promesos . L'any 1839, Stendhal publicava La cartoixa de Parma ; en aquell moment, Chopin componia la Sonata per a piano núm. 2 en si bemoll menor, opus 35 . Gairebé vint anys més tard, Flaubert va publicar Madame Bovary . A la dècada del 1860 van aparèixer els impressionistes, i el 1879 es va publicar Els germans Karamàzov , de Dostoievski. Queda clar que la por al futur forma part de la nostra naturalesa.

Però potser, fet i fet, és veritat que s'acosten temps dolents, sobretot si, com diu la tradició, un dels senyals reveladors de la fi dels temps és que el món s'ha tornat boig.

Per exemple, abans els pobres viatjaven en tren i només els rics es podien permetre volar. Ara els bitllets d'avió són més barats (i els seients més barats recorden vagons de bestiar en temps de guerra), mentre que els trens ofereixen seients en classes més cares, exclusives i luxoses que mai.

Igualment, hi havia una època en què els rics passaven les vacances al mar Adriàtic, en llocs com ara Riccione (o, en el pitjor dels casos, a Rímini), mentre les illes de l'oceà Índic o bé estaven habitades per una població que vivia en la misèria o bé es feien servir de colònia penal. Avui dia, els alts dirigents van a les Maldives, i Rímini ha quedat reservada a mugics (camperols) russos alliberats no fa pas gaire de la servitud.

On anirem a parar?

stats