Un casament de fa trenta anys

AVUI FA 30 ANYS que vaig anar de casament. La núvia en tenia 23, i el nuvi, 25. Parella estàndard de l’època. Es van casar en part per enamorament i convenciment, en part per pressió social, en part per les ganes de marxar de casa els pares i en part perquè llavors una parella com aquella ja havia acabat la carrera, tenia feina i tenia pis. Aquests dies, ella, de 53, i ell, de 55, han parlat d’aquell 1 de juliol del 1987, en què van prometre davant de tothom que s’estimarien tota la vida. Poca broma. L’altre dia discutien fins a quin punt es pot demanar a ningú que prometi res per a tota la vida als 23 anys. I alhora, deien que potser, sense el compromís (no perquè fos públic, sinó perquè era sincer), tot pot ser més líquid. Avui, feliços i agraïts, senten el vertigen de tres dècades, tres fills i tres consells: respecte a l’espai de l’altre, pocs crits i molt sentit de l’humor.