Publicitat
Publicitat

No som tan especials, però...

Barcelona és un motor: ha esdevingut el model de la generació de la nova economia de les ciutats

No som tan especials. Vull dir que a vegades els catalans tenim la tendència a pensar que els nostres designis col·lectius es construeixen al marge dels cicles globals de la història. Ho dic ara, amb el regust de la manifestació del dia 11 de setembre a les nostres retines. Ho dic quan, tot i saber que les nostres manifestacions a favor de la independència són de les més multitudinàries que s’han vist mai, tot i saber que el nostre clam col·lectiu, els nostres drets, vénen de molt lluny, hem de ser conscients que hi ha una tendència global a fer que les nacions mirin cap endins, que es repleguin, que busquin referències fora dels espais en els quals, durant tant de temps, les respostes no han estat a l’altura de les expectatives.

De fet, els nostres temps es defineixen per haver despertat al fet que hi ha un munt de promeses que no han estat acomplertes: ni per l’esquerra, ni per la dreta. Ni a l’Espanya constitucional, ni a l’Europa comunitària. El nostre temps està marcat pel pessimisme, per una malaise que es percep, que es toca perquè, de fet, les dificultats són objectives. La recuperació econòmica no arriba ni de bon tros a tothom ni tan sols en països on sembla clara, com els EUA. A l’Amèrica del Nord la qualitat de la recuperació ve marcada per una escassa incorporació dels treballadors industrials al mercat de treball. De fet, les eleccions d’aquest any presenten una mena de misteri que té arrels en l’economia... domèstica: per què, tenint en compte l’economia aparentment sana dels Estats Units, hi ha tants votants, als dos costats de l’espectre polític, a la recerca d’un canvi dràstic? En els últims anys, les xifres oficials d’atur han baixat a nivells previs a la recessió. I fa just una setmana les noves dades econòmiques van mostrar que les famílies en tota l’escala d’ingressos han fet més diners durant el 2015 que en anys anteriors. No obstant això, candidats antiestablishment com Donald Trump i Bernie Sanders han tingut i tenen un suport enorme. Moltes famílies no senten que la recuperació les afecti positivament. Igual que moltes nacions no pensen que sigui possible corregir l’estat actual de les coses amb les eines estructurals del passat.

Moltes famílies no senten que la recuperació les afecti positivament. Igual que moltes nacions no pensen que sigui possible corregir l’estat actual de les coses amb les eines estructurals del passat

L’acceleració del procés català se situa en aquest cicle històric. Veure-ho d’una altra manera seria presumptuós, i diria que fora de lloc. Tanmateix, tot i no ser tan especials com ens pensem, sí que es donen algunes característiques, en el camp de l’economia, de la generació de riquesa, que ens podrien convertir en model si fem el que em sembla que hem de fer.

En primer lloc, Catalunya compta amb Barcelona. No és poca cosa. Les manifestacions són importants a Berga, a Salt i a Tarragona. Però només es pot dir que triomfen si Barcelona trenca les expectatives. Barcelona és també un exemple, un motor. Ho ha estat des que era capital del nostre peculiar imperi mediterrani. Ara ho és perquè ha esdevingut el model de la generació de la nova economia de les ciutats. L’aposta per les tecnologies de base digital aplicades en tots els àmbits de la nostra vida no només en millora les condicions generals, des de la gent més menuda fins als nostres avis, sinó que ha esdevingut un nou sector econòmic per ell mateix: regeneració d’espai públic i energètica, nous i millors serveis socials.

Catalunya, a partir de la potència barcelonina, és un exemple d’economia oberta, i cada vegada ho és més. Això, en un temps de replegament general, també forma part de la nostra peculiaritat, de la nostra esperança. L’economia del nostre país ha d’estar oberta al talent, al finançament i als mercats exteriors. Com hem dit tantes vegades, a Catalunya hi volem seus i sous. Però també hi volem la creativitat pròpia i l’aliena. És l’aposta pel prototipatge al nostre país, l’aposta per convertir-nos en un veritable aparador de cap on va el món, també en l’àmbit de la cultura i de la identitat, perquè, al final, ja hem après que vivim interconnectats... hiperconnectats, ens agrada dir a uns quants de nosaltres.

No som tan especials, i tenim moltes mancances nostres, internes, que no depenen del greuge històric. Ens falta valorar més el talent, la genialitat, l’esforç individual, l’emprenedoria, la força transformadora de l’empresa i dels que es dediquen als altres en tantes iniciatives socials... i els que fan totes dues activitats alhora, que són molts.

En aquest temps de tantes declaracions i d’institucions desgastades, o senzillament mal gestionades, convé que no ens mirem tant el melic, que pensem que no som tan especials, però que siguem conscients que podem contribuir a la generació d’una nova realitat fonamentada en els fets.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT