Publicitat
Publicitat

2015, un any decisiu per al País Valencià

El maig del 2015 se celebraran les eleccions municipals i autonòmiques al País Valencià. Per primera vegada en vint anys, la sòlida hegemonia del Partit Popular fa aigües. Si hem de fer cas de les enquestes, Alberto Fabra (o el candidat que ocupe el seu lloc, cas que Rajoy no s’acabe de fiar de l’exalcalde de Castelló) no revalidarà la majoria absoluta per a la seua formació. Això obri un ventall interessant de possibilitats per a l’oposició. Ocorre, però, que el que podríem anomenar el front progressista es presenta fragmentat en múltiples opcions: el PSPV, Compromís, Esquerra Unida i, des de fa poc, Podem. La flaire demoscòpica imperant indica clarament que la suma de tots aquests guanya sobradament la dreta ara governant. L’única qüestió és qui serà el primer partit entre els progressistes i si serà viable una coalició estable per a governar el País Valencià.

Dissortadament, l’experiència dels multipartits en aquest costat dels Pirineus no és gaire afalagadora. Per fer front al PP a Galícia i a les Balears o a CiU a Catalunya, els altres partits han hagut de formar governs a moltes bandes, que no sempre han resultat efectius en la pràctica governamental del dia a dia. Cada país, però, és en això un món. En el cas valencià, hi ha molts elements en comú entre les formacions d’esquerra i centreesquerra, sobretot després de dues dècades d’hegemonia conservadora que han arruïnat l’economia, han desmantellat els mitjans de comunicació en català (tancant Canal 9 i prohibint TV3), han fet retrocedir greument l’ús de la llengua i han enarborat simbologies obscenament secessionistes. El PP hi ha dut a terme en general una política que en els dies de vi i roses resultava extraordinàriament porosa amb els anhels senzills de la gent del carrer (prosperitat, oportunitats, colossalisme faller, neoliberalisme de pa sucat amb oli), però que des del 2008 s’ha revelat metzinosament mortal.

En aquest context, l’escenari és extraordinàriament obert. En una recent i molt comentada enquesta de Metroscopia, quan es preguntava per la valoració dels líders polítics, Alberto Fabra es quedava amb un 13% d’acceptació, mentre que la majoria (un 16%) preferia clarament Mònica Oltra, de Compromís. Curiosament, un altre 16% s’inclinava pel candidat que presente Podem al País Valencià... que ningú sap encara qui serà. És obvi que l’extraordinari esclat d’esperança que ha atresorat en molt poc de temps una formació com Podem constitueix la principal incògnita a l’hora de baremar el futur repartiment de poder l’endemà de les pròximes eleccions. També hi ha qui ha observat que amb el 16% d’Oltra i el 16% de Podem se suma un 32% d’acceptació, és a dir, una majoria electoral clara. Això ha provocat un estat d’opinió al País Valencià favorable a una confluència d’interessos entre Compromís i Podem. En aquest punt, però, s’ha de ser cautelosament pessimista. En política, dos més dos no són necessàriament quatre. I Compromís potser tinga ja massa problemes al seu si (on el Bloc Nacionalista es resisteix a cedir poder a les altres formacions coalitzades, Iniciativa del Poble Valencià -on milita Mònica Oltra- i Els Verds) per buscar una aliança amb una formació tan tendra com Podem.

D’una manera o altra, són majoria els valencians farts del PP, del balafiament, del menyspreu a la llengua, de la corrupció institucional, del gangsterisme dretà, però posar d’acord en un no és més fàcil que fer-ho en un .

No m’agradaria estar en la pell dels qui, el dia següent de les eleccions autonòmiques del mes de maig, han de seure a pactar i a formar govern. Tot està en les seues mans i per això, com diria Stanislaw Jercy Lec, ja cal que se les renten sovint. La sola possibilitat, però, que el nacionalisme valencià -sol o en companyia d’altri- puga arribar al poder i ser decisiu en la formació d’aquest nou govern que ja s’albira és una oportunitat històrica que els al·ludits haurien d’aprofitar. És molt els que ens hi juguem. Des del final del franquisme el valencianisme progressista ha estat una anècdota electoral, una mosca que els poderosos s’han llevat de damunt amb el gest apressat d’una sola mà. Això que en diuen la Comunitat Valenciana s’ha construït sense la veu del nacionalisme, quan no directament en contra dels seus postulats. Ja està bé que ara, per primera vegada, les circumstàncies propicien una xamba històrica que els protagonistes farien bé de no malbaratar.

La incògnita es resoldrà al mes de maig. Vint anys després, tot el que estava per fer és ara possible.

Més continguts de