Publicitat
Publicitat

10-J, un any després

Aquesta setmana farà un any de la massiva manifestació que el 10 de juliol del 2010 va col·lapsar el centre de Barcelona. Amb el lema "Som una nació, nosaltres decidim", aquella desfilada va ser una resposta contundent a la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya. El clam del més d'un milió d'assistents, la pluralitat d'ideologies dels que marxaven i la presència de sis presidents i expresidents del Govern i del Parlament de Catalunya van marcar un abans i un després. Havia arribat el moment de tancar una etapa, l'autonomista, per arrencar cap al sobiranisme. La sentència del tribunal espanyol havia traspassat una línia vermella, havia passat per sobre de la voluntat d'un poble expressada en referèndum. Va donar per liquidat l'intent de l'Estatut d'encaixar Catalunya amb Espanya. Així doncs, ara fa un any que va quedar ben clar que no hi havia res a fer. Avui, un any més tard, és l'hora d'avaluar què ha passat durant aquest temps i quin ha de ser el futur.

1. Avui, a diferència de l'any passat, s'ha resolt una incògnita important. No hi havia cartes a la baralla política per continuar amb el mateix joc d'abans. És una obvietat que no va haver-hi cap resposta política a la reivindicació sobiranista del 10-J. L'aleshores president José Montilla no tenia ni un pla B ni un full de ruta per després de la marxa. Com també ha quedat clar que José Luis Rodríguez Zapatero no tenia cap voluntat d'arreglar el que el TC havia malmès. Només hi ha hagut declaracions de bones intencions. I és que després de les vacances d'estiu de l'any passat, Montilla tenia més feina a salvar els mobles d'un PSC que anava a la baixa que no pas a renegociar amb el govern "amic" de Madrid una recomposició de la situació. En conseqüència no ha canviat res del que la sentència va retallar.

2. Avui, i més que l'any passat, la sentència ha aturat traspassos i l'avenç de l'autogovern. El que està greument en perill és la situació de la llengua catalana. La sentència va ferir de mort, o almenys aquest és l'intent, el model d'immersió lingüística pel qual han batallat moltes de les entitats catalanes que van convocar la manifestació (entre elles, Òmnium Cultural). En aquest aspecte, 365 dies després no hi ha hagut cap millora. Al contrari! La sentència ha donat ales als sectors espanyolistes (encapçalats pel PP i C's), que utilitzen el bilingüisme com el gran argument de la seva lluita política. Es tracta de retrocedir 30 anys per posar novament en dubte que el català és la llengua de Catalunya.

3. Avui la tensió entre Catalunya i Espanya és més aguda que l'any passat. A la sentència negativa del TC cal afegir-hi els constants menyspreus del govern espanyol de José Luis Rodríguez Zapatero a les necessitats catalanes. Els impagaments del fons de competitivitat, l'enorme espoli fiscal i les preteses obligacions d'estalvi que Carlos Ocaña, llavors secretari d'estat d'Hisenda, pretenia imposar per carta a Catalunya en són uns quants exemples. I tots ells engreixen el malestar. I és que davant la greu crisi econòmica mundial, la sortida només és possible per la via de més autogovern i més autonomia fiscal i econòmica.

4. Avui el sobiranisme i l'independentisme van estenent-se per Catalunya. És per això que tard o d'hora caldrà encarar aquest debat des de la política. Les enquestes demostren que, de nou, el reclam de la societat civil va per davant dels ritmes de la política. En aquest sentit, tan sols cal observar les dades de l'enquesta que el CEO va publicar la setmana passada. Els resultats indiquen que si ara es fes un referèndum d'autodeterminació, un 43% de la població catalana votaria favorablement per la independència i un 28% en contra. A més, l'enquesta també assenyala que els motius argüits per voler un estat independent són, principalment, raons de benestar i de bon govern més que no pas identitàries (que en canvi sí que són els arguments esgrimits pels que hi votarien en contra). És fàcil deduir, doncs, que el maltractament econòmic de Catalunya engreixa les tesis dels que reclamen més llibertat econòmica i més autogovern. En fi, més sobirania i fins i tot l'estat independent. Per això és urgent que algú es posi al capdavant d'aquest malestar amb valentia i decisió.

5. Avui, com l'any passat, per bé que una mica més, és necessària la força reivindicativa de la societat civil. Sense la manifestació de l'any passat no hauríem pogut veure el que ara passa. Ara bé, sense la col·laboració entre les entitats i els partits polítics serà complicat avançar políticament. Sóc del parer que és urgent identificar quina és o quines són les accions, les reivindicacions i les campanyes que es poden posar en marxa per resoldre l'espoli fiscal i caminar cap al concert econòmic. Si avui dia aquesta és una de les principals raons del malestar de la societat catalana i, a sobre, és una reivindicació prou transversal per unir tanta o més gent de la que va aplegar la manifestació del 10-J, doncs posem-nos-hi. La societat civil n'haurà de tornar a ser el motor. Ja hi estem avesats.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT