Un any i mig

Un any i mig, divuit mesos: aquest és el termini que es concedeix a ell mateix i al govern sobre el qual mana el nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, per proclamar ni més ni menys que la independència de Catalunya. Dins del seu mateix executiu hi ha desacords sobre aquest calendari: per al vicepresident econòmic, Oriol Junqueras, el termini es podria reduir a setze mesos; per a la macroconsellera Neus Munté, en canvi, no passaria res si parléssim de vint mesos, o alguna pròrroga més. El president Puigdemont, per la seva banda, s’agafa literalment als divuit mesos i els ofereix com a termini suficient i necessari. Significa prendre un risc seriós, però em sembla que no és el primer ni serà el darrer que prengui aquest home durant aquesta mateixa setmana. Mesos amunt, mesos avall, en definitiva la idea és arribar al cap del carrer al més aviat possible. I al més aviat possible significa poc abans o poc després d’un any i mig, que és una cita amb el futur no tan sols breu sinó d’una exigència extraordinària.

Hi ha una única cosa segura, i és que, si la biologia ens respecta, els que ara tenim al voltant de quaranta anys, i ja no diguem els que en tenen menys o, fins i tot, molts menys, tindrem l’oportunitat i el privilegi de veure la resolució del conflicte entre Catalunya i Espanya, i que som molts els que desitgem que aquesta resolució arribi a través del que fa temps que defensem: l’energia democràtica, la convicció a propòsit de la construcció de tot un país, la fermesa en relació als valors de la pluralitat ideològica, cultural, religiosa i social.

Ignoro francament si tot això es pot fer en un any i mig, en un, en dos, en tres o en els que siguin, però tinc la convicció que no trigarem gaire a veure-ho. Catalunya serà un país lliure i sobirà, i en aquest any i mig fins i tot els que estan en contra d’aquesta idea crec que seran capaços d’entendre que els convé. No pas perquè ens trobem tots plegats en una crisi política i institucional, sinó perquè el que ens convé a tots és tenir un país ben construït i ben articulat. Alguns portem algun temps dient -i no són ganes d’autocitar-se- que la independència de Catalunya no és una finalitat en ella mateixa, sinó un mitjà per aixecar una ciutadania que faci via i que funcioni en tots els ordres.

Serem lliures o no serem res, d’aquí un any i mig o quan sigui, sempre que no sigui massa tard, esclar. El més important és que encara creguem en el país, i el país no és cosa d’un any i mig sinó que és cosa nostra. El país som nosaltres. Molt pitjor ho tenen els dirigents d’un gran estat europeu, com per exemple Espanya, que no saben per on s’han de girar per mantenir unes estructures d’estat que ja han periclitat de fa temps, mentre que d’altres resulta que encara volen néixer. No sé què veurem en un any i mig, però en veurem de moltes i grosses. Com ja ens va advertir Artur Mas: “ Wait and see ”.