Un any per salvar la política
1. AVANÇAR. Certament, vivim un any polític determinant que hauria de conduir a un canvi d’etapa, a Catalunya i a Espanya, que permetés un salt de qualitat en una democràcia afeblida per la falta d’autoritat dels que governen, pel corc d’una corrupció que s’està menjant les institucions (¿com es pot entendre que el fiscal reconegui la comptabilitat doble del PP però exculpi els seus dirigents?) i per les destrosses socials que han fet les polítiques d’austeritat.
Els poders instal·lats difícilment rectifiquen si la ciutadania no exerceix la seva capacitat d’intimidació. Ara té oportunitat de fer-ho en un seguit de convocatòries electorals. Hi ha un escenari de trencament -independència- i opcions de reforma -la ruptura del bipartidisme espanyol-, i hi ha una diversitat d’actors que a Catalunya no és nova -el multipartidisme ja hi porta uns anys instal·lat- però a Espanya sí. Tot plegat configura un panorama volàtil i carregat d’incògnites, amb nous partits esdeveniment, dels quals no sabem fins on els portarà l’impuls conjuntural que els ha posat en òrbita; i amb vells partits molt gastats, amb pesants càrregues a l’esquena (el cas Bárcenas i el cas Pujol són les més vistoses però no les úniques), dels quals no coneixem la capacitat real de resistència.
Les expectatives són grans, encara que la ciutadania fa temps que ha perdut la innocència. I un mal desenllaç seria enormement frustrant. Pot passar que, efectivament, al final d’aquest any s’hagin obert vies de canvi i s’entri en una fase de reconstrucció institucional en què la ciutadania guanyi protagonisme i capacitat de ser escoltada i sentir-se representada, i en què la política es comenci a dignificar i recuperi autoritat i reconeixement. Però també pot passar que al capdavall no canviï gairebé res, i que entrem en uns temps pantanosos, en què el terreny de joc s’ompli de fang i d’encara més joc brut, en un clima de decepció i de tensió latent. I pot passar, fins i tot, que s’entri en una situació de desconcert, en què sigui difícil formar majories creïbles i desenvolupar una cultura de la negociació, un escenari abocat a acabar amb algun malson de llarga ressaca, però que també podria oferir algunes oportunitats concretes per a les propostes més rupturistes, com la independència.
Els ciutadans tindran la paraula, sota un clima de forta pressió, perquè d’aquí a les eleccions veurem de tot. La numantina aposta de Rajoy per seguir, malgrat l’opinió de part del seu entorn, permet imaginar una campanya en què valgui tot. Però el més important és que, al final, la política en surti reforçada, amb més autoritat i independència. Perquè altrament veurem com la presa de decisions se segueix desplaçant cap a òrgans contramajoritaris i institucions internacionals fora de l’elecció i el control dels ciutadans, mentre la política es fa cada cop més insignificant. És un any decisiu perquè els ciutadans reforcin la política. I la facin seva.
2. ACAPARAR. Sap greu que sigui motiu de controvèrsia un acte en memòria de les víctimes de la tragèdia aèria dels Alps, perquè és un acte en el qual tot el protagonisme hauria de correspondre als que van morir, als seus familiars i els seus amics. Però les vicissituds que l’han acompanyat són significatives del punt en què encara estem pel que fa a la relació entre religió i institucions democràtiques. L’Església catòlica segueix pretenent capitalitzar-ho tot. Hi ha dirigents, com el cardenal Sistach, que encara es creuen amb una mena de dret de propietat sobre la societat. Amb l’argument que la majoria de famílies eren catòliques es va negar a permetre que la cerimònia, celebrada a la Sagrada Família, principal fons de comerç de la diòcesi barcelonina, fos interreligiosa. El cardenal Sistach és el mateix que quan li varen demanar que la Sagrada Família fes honor a la condició de “catedral dels pobres”, com l’havia batejat Gaudí, va donar a entendre que calia prioritzar el flux de turistes que tan bé nodreix les arques de l’Església. La missa es va anunciar com a funeral d’estat. I l’assistència del reis i les principals autoritats polítiques volia reblar aquest caràcter excepcional i institucional. Un funeral d’estat, en un règim democràtic, regit pel principi d’aconfessionalitat, hauria de ser una cerimònia laica i no un servei religiós, ja fos catòlic o interconfessional. Però en un país en què la jerarquia catòlica sempre es creu amb dret d’escombrar cap a casa, d’ocupar qualsevol espai que se li presenti, aquestes coses encara s’han d’aprendre. Més deures per pensar el país que volem.
