Publicitat
Publicitat

50 anys després de Bahía de Cochinos

Fidel Castro i el seu germà Raúl van programar el Congrés del Partit Comunista de Cuba el 16 d'abril, coincidint amb el cinquantè aniversari de la victòria de Bahía de Cochinos (o Playa Girón) sobre uns 1.500 exiliats cubans entrenats per la CIA. De manera irònica i dolorosa, resulta que els germans Castro van triar una data prou adient. El seu gran moment es va produir ara fa 50 anys; el seu pitjor moment s'està produint ara mateix. Són vells i estan carregats de xacres; la revolució que van endegar i que han encapçalat des d'aleshores és una tràgica equivocació que, a canvi de tots els sacrificis, no té pràcticament res a oferir: glòries passades i mística.

En aquest congrés, tantes vegades ajornat -el congrés anterior s'havia celebrat 14 anys enrere-, Raúl Castro no només s'ha vist obligat a anunciar un altre canvi en política econòmica -un més d'una llarga sèrie de canvis teòricament passatgers-, sinó que a més ha hagut d'admetre que totes aquestes iniciatives prèvies no acaben de donar bons resultats.

Hi ha un seguit d'expectatives que Raúl no ha pogut satisfer: des d'obrir el mercat de compravenda de cases i automòbils fins a suprimir d'una vegada per totes la cartilla de racionament. I s'ha vist obligat a reconèixer que "el socialisme tal com el coneixem" ja no és viable, principalment, segons ell, a causa de l'embargament nord-americà, però també perquè "dos i dos sempre fan quatre, mai cinc, sis o set". És a dir, Cuba no té diners per tirar endavant. Raúl no ha tingut cap altra opció que recórrer a una argúcia gairebé surrealista: prometre que a partir d'ara els mandats estaran limitats a períodes de cinc anys, cosa que significa que ell mateix haurà de deixar el càrrec l'any 2016, quan tingui 86 anys. Això, com diu la dita, és com tancar la porta de la quadra quan ja ha fugit el cavall (o el caballo, com diuen els cubans a Fidel).

El petit dels Castro ja s'havia fet enrere en allò que havia presentat com la seva reforma més radical: despatxar més de 500.000 dels 5 milions de treballadors de l'Estat.

Aquest moviment havia resultat inviable políticament. Sense cap altra xarxa de seguretat social que l'ocupació pública i amb un sector privat incapaç d'absorbir aquestes quantitats de gent, l'acomiadament massiu era un cop massa dur, fins i tot per a un poble extraordinàriament estoic com el poble cubà.

Raúl ha anunciat un seguit de més de 300 reformes, incloent-hi el desplaçament de l'ocupació cap al sector privat, la fi del racionament i l'establiment dels drets de propietat de la terra, els habitatges i altres béns materials. Les reformes s'hauran de dur a terme en el decurs (podia ser de cap altra manera?) d'un nou pla quinquennal.

Durant aquest congrés els líders es van mostrar més autocrítics que mai en descriure l'estat de l'economia i la societat cubana, però no van poder admetre els tres principals punts foscos del règim:

1) Els suposats èxits característics de Cuba en el camp de la sanitat i de l'ensenyament estan sobrevalorats. La cobertura universal -com la cubana- ara com ara no és tan excepcional com abans a l'Amèrica Llatina. Alguns observadors sostenen que a Cuba ni la qualitat de l'atenció al malalt ni la qualitat de la formació dels metges mai no s'han avaluat segons estàndards internacionals.

2) Els germans Castro no poden donar resposta a la pregunta que ha empestat Cuba durant cinquanta anys: ¿El seu règim és compatible amb unes relacions normals amb Washington? ¿O potser l'animadversió era una dada incommovible, el preu inevitable del sistema social i econòmic que els Castro van triar per a Cuba, i que el poble, segons sembla, va acceptar?

D'ençà que va acabar la Guerra Freda hi ha una Amèrica Llatina moderada, moderna, globalitzada i democràtica que ha estat capaç de coexistir perfectament amb els Estats Units, fins i tot amb un govern i una administració conservadors (així: Ricardo Lagos a Xile, Tabaré Vázquez a l'Uruguai i Luiz Inácio Lula da Silva al Brasil, tots van coincidir amb George W. Bush a la Casa Blanca). Els líders radicals i antiimperialistes actuals, com ara Hugo Chávez, de Veneçuela; Evo Morales, de Bolívia, i Daniel Ortega, de Nicaragua, no poden tenir bones relacions ni tan sols amb el progressista Obama. No sabem si la confrontació permanent amb Washington és un tret ontològic de la Revolució Cubana o si només és una casualitat.

3) Cuba o bé no ha pogut combinar la democràcia amb la reforma econòmica i social i l'alliberament del país respecte als Estats Units, o bé no ha volgut fer-ho, o potser ni una cosa ni l'altra.

Fins i tot si concedíssim les conquestes del règim: ¿Valdria la pena patir aquesta dictadura durant cinquanta anys? ¿Es podrien haver assolit d'una altra manera? Si no és així, ¿l'opressió és una contrapartida acceptable? ¿Es va consultar mai el poble cubà? ¿Va tenir mai l'oportunitat de dir que no?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT