Publicitat
Publicitat

35 anys després de Pallach i amb 128 anys de retard

Amb cent vint-i-vuit anys de retard, el PSC encara no ha arribat a assumir plenament les conclusions del Segon Congrés Catalanista. Organitzat pel Centre Català de Valentí Almirall, el dirigent catalanista i progressista de finals del segle XIX autor de Lo catalanisme, aquest congrés propugnava per a la defensa i representació dels interessos de Catalunya l'existència de partits d'estricta obediència catalana. L'incompliment d'aquesta norma va marcar els fracassos electorals i polítics de republicans federals i radicals progressistes al llarg del segle passat, així com el seu compliment va determinar l'èxit electoral d'ERC el 1931 o de la Lliga Regionalista a inicis del segle XX. Aquesta lliçó la tenia ben apresa i assumida el dirigent socialista Josep Pallach, que va defensar sempre, sense concessions de cap mena, la necessitat per a l'esquerra de Catalunya d'un partit socialista i democràtic d'irrenunciable obediència catalana, d'un partit amb veu i vot propis en tots els àmbits de decisió i de representació que pogués dur a terme sense cap mena de mediatització o subordinació la defensa de Catalunya: el que Josep Pallach sintetitzava en l'expressió "Primer Catalunya!"

Però Pallach va morir el gener del 1977, el seu partit es va desfer i en el marc del Pacte d'Abril es va integrar al PSC. El PSC, al seu torn, es va integrar al Comitè Executiu Federal del PSOE i, al cap d'uns anys, va perdre fins i tot el seu propi grup parlamentari al Congrés dels Diputats de Madrid. L'existència d'un grup nombrós de diputats socialistes catalans al Congrés de Madrid, que malgrat la seva importància numèrica no té ni veu ni vot propi, va dur el president Maragall a definir-lo de manera ben concisa com a "grup invisible". I invisible ha estat en moltíssimes ocasions en què calia fer efectiu el "Primer Catalunya!" de Josep Pallach, ocasions en què, malgrat les seves grans diferències ideològiques, CiU, ERC i ICV sumaven els seus vots al Congrés de Madrid per defensar Catalunya en temes estatutaris o competencials.

Per això el PSC ha perdut a Catalunya i de manera aclaparadora aquestes darreres eleccions, com anteriorment va perdre les eleccions autonòmiques i les municipals. Una gran part de l'electorat socialista català no va creure que aquest partit, subordinat al PSOE i sense grup propi a Madrid, pogués defensar els seus interessos nacionals, i va preferir donar el seu vot a CiU o -els situats més a l'esquerra- a ICV com a grups ben visibles en la defensa dels interessos catalans. Per altra banda, la desastrosa gestió política del govern del PSOE a Espanya i la mediocritat dels seus dirigents han decantat el vot no catalanista del PSC cap al PP; a Catalunya, també el PP ha crescut per culpa del PSC-PSOE.

Algú -o molts- a les files del PSC haurà de fer una profunda reflexió política, perquè els errors són molt considerables i, si segueix aquesta sagnia de vots, l'existència -sempre necessària- d'una esquerra política i social que es reclami continuadora del socialisme democràtic perilla o es pot veure greument amenaçada en el futur. Es tracta d'errors en la gestió política del govern de l'Estatut, de la qual el PSC és corresponsable pel seu suport polític i per la seva participació ministerial, i molt especialment es tracta d'errors en la defensa dels interessos de Catalunya. Caldrà que algú o molts assumeixin aquests errors; molt en concret, els que més van avalar la política i la gestió del govern del PSOE i els que més contraris han estat -o encara són- a la veu i el vot propis al Congrés de Madrid i al restabliment d'un grup parlamentari propi i d'una política pròpia diferenciada, quan calgui, de la del PSOE. Caldrà, també, definir una política de defensa de l'economia productiva, contrària a l'economia purament especulativa i favorable a la creativitat i la formació. Caldrà definir el camí per mantenir un sector públic de qualitat que faci efectiva la igualtat d'oportunitats entre tots els ciutadans i un estat del benestar realment equitatiu. Serà necessari, a més, oferir un horitzó global o internacional d'aquestes polítiques. I sobretot, assumir plenament i sense restriccions el "Primer Catalunya!" i les conclusions del Segon Congrés Catalanista del 1883. Cal un PSC que tingui política, veu i vot propis i que sigui capaç de connectar amb aquells electors del centre-esquerra polític que, de manera creixent, reclamen i defensen més sobirania per a Catalunya.

En definitiva, és necessària una autèntica revolució interna, molt difícil de dur a terme si atenem a les polítiques i les persones que han ocupat la direcció del PSC aquests darrers anys. Una revolució que topa amb el ferri control dels capitans, partidaris de prosseguir amb l'actual model de relació amb el PSOE.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT