17/10/2011

Fa 25 anys era il·lusió, ara més que decepció

1 min

Una lectora em diu que li va saber greu trobar-se més gran a la portada d'ahir el record dels 25 anys de la nominació de Barcelona 92 que les manis dels indignats . Li explico que era un homenatge a Maragall i l'esperit olímpic i ho entén però em prega que mirem més cap endavant que cap enrere. A l'ARA, des del primer dia, ens ha interessat el món que ve, i hem analitzat el corrent dels indignats des del 15-M, també amb un dossier opinatiu que en descrivia l'esperit global. Fa un quart de segle hi havia il·lusió i responsabilitat, la certesa que era un moment històric en què calia fer les coses bé i aprofitar l'oportunitat per situar Barcelona al mapa, guanyar prestigi i autoestima, modernitzar-nos. Què uneix els indignats ? Podríem concloure que la decepció, lògica i justificada. Però em nego a quedar-me en això. Per més que s'intenti desacreditar-lo com a grup de gent emprenyada i sense nord, el moviment té un esperit de futur, de regeneració, de prendre la iniciativa. Té suports molt més transversals del que ens volen fer creure alguns, i a la ràbia s'hi suma il·lusió. No és el voluntariat olímpic, però no tots passen olímpicament del sistema. Hi són a dins, atenent raons. Els voluntaris no van fer els Jocs però sense ells no s'haurien fet; no es pot exigir als indignats que organitzin el nou món, però aquesta veu de la consciència enrabiada fa mirar endavant.

stats