Un apunt sobre el fanatisme
En vista dels comentaris que va obtenir l’article d’ahir, he d’entendre que em vaig explicar malament. Un servidor no pretenia avalar la superioritat de cap religió enfront d’una altra, ni dir que el cristianisme estigui net de màcula. De fet, si algun lector amable ha tingut la paciència de seguir els meus escrits, sabrà que les meves opinions sobre religió no són exactament gaire ortodoxes. Sense que això vulgui dir que siguin encertades, per descomptat. Només són les meves, que he intentat construir, això sí, a base d’alguna lectura i d’algun raonament. Però que poden anar perfectament equivocades.
Tant se val, la meva peripècia personal no té cap interès. L’únic que intentava dir amb l’article d’ahir és que, que jo sàpiga, ningú ha estat assassinat últimament per haver fet una caricatura de Jesucrist, ni de cap sant o santa, ni del papa de Roma. No fa tant de temps sí que passaven aquestes coses, i n’hi ha prou de recordar tradicions tan properes com el nacionalcatolicisme o el tribunal de la Inquisició per tenir-ho ben present. De fet, les religions, que en principi no són altra cosa que sistemes de pensament per intentar entendre el món (recordarem una vegada més que el mot religió ve etimològicament del llatí religare, és a dir, “tornar a lligar”, o intentar que una cosa prengui coherència amb una altra, d’acord amb el pensament platònic), gairebé sempre s’han acabat convertint en excuses per a la intolerància, el fanatisme i la violència. No acabaríem mai de fer el recompte dels éssers humans morts en nom dels innumerables éssers divins que hem imaginat i adorat al llarg de la història.
Ara bé, actualment no sé de ningú que mati o es faci matar en nom de Jesucrist, i sí que veiem sovint casos (com el de Charlie Hebdo ) de gent que comet sacrificis en nom de Mahoma. Sóc conscient que la immensa majoria de musulmans ho són de bona fe (mai més ben dit) i que els fanàtics que es diuen islamistes són una minoria que parteixen de la religió per arribar al paroxisme de la violència. No es tracta de criminalitzar ningú ni cap credo, sinó d’identificar criminals i d’actuar contra ells amb la força de la raó i de la llei. Per descomptat que les proclames de la ultradreta europea contra la immigració són abominables i aberrants. Però també ho són dotze persones mortes a sang i foc en un assalt a un mitjà de comunicació. Em sembla sorprenent haver de fer aquesta distinció, però per si de cas la faré: no es tracta d’anar a favor o en contra de cap religió, sinó a favor que cadascú cregui el que vulgui (lliurement i en pau) i en contra dels que només defensen la llibertat d’expressió quan consideren que els va a favor. I sí, sisplau: no sé si Déu existeix, però en cas que sigui així, i amb el nom que sigui, que sigui capaç de somriure i de riure, sobretot de si mateix. Els déus iracunds en nom dels quals es comenten crims no tan sols no m’interessen, sinó que em causen el més profund dels menyspreus. Sense respecte i civilització no hi ha fe possible.
