On som ara, Virginia Woolf?

Avui fa setanta anys que Virginia Woolf va posar fi a la seva vida. Va omplir de pedres les butxaques de l'abric i es va deixar anar en les aigües gelades del riu Ouse (Anglaterra). Tenia 59 anys i no es va veure amb cor d'entomar un nou episodi de la seva malaltia.

Al llarg de la vida havia passat per depressions i crisis agudes que, si bé van afectar les seves relacions socials, no van influir en la seva productivitat literària. Woolf va deixar una extensa i valuosa obra: nou novel·les, set reculls de contes, dues biografies, catorze volums d'assajos i crítica literària (alguns publicats pòstumament) i una gran producció autobiogràfica.

Amb ella va desaparèixer una de les escriptores més interessants del segle XX, una autora de refinada sensibilitat, dotada d'enginy i d'un profund sentit poètic i filosòfic. Amb les paraules, Virginia es va construir el seu espai de llibertat, la seva cambra pròpia.

Justament, quan Woolf reflexiona a Una cambra pròpia (1929) sobre què li cal a una dona per poder escriure, l'autora va molt més enllà. Quan diu que ha de tenir un espai seu i uns diners, no només està posant les condicions per tal que les dones puguin fer literatura, sinó que està utilitzant una metàfora per assenyalar el camí que els cal recórrer cap a l'autonomia i la llibertat, requisits indispensables per conduir la pròpia vida.

El que avui dia és per a qualsevol noia un compromís ineludible: preguntar-se a què es vol dedicar i quin és el seu projecte de vida, ha estat una conquesta del feminisme, de la lluita de les dones que, en gran mesura, s'inspira en aquesta crida cap al realisme que fa l'autora.

Vuitanta anys després que Woolf escrivís aquesta obra, moltes coses han canviat. S'han recuperat els noms i les obres de moltes dones del passat, s'ha fet emergir la genealogia femenina que ella reclama quan assegura que totes som hereves, les unes de les altres; els estudis de gènere tenen un lloc a les universitats; les escriptores tenen un espai a les llibreries i a les biblioteques i les lectores són majoria; les noies van a la universitat sense entrebancs i poden dedicar-se a la professió que trien; les dones són capaces de guanyar-se la vida i engeguen projectes i empreses; als Parlaments, als consistoris i als governs comparteixen capacitat i mediocritat, en la mateixa proporció que els homes; i als mitjans de comunicació cada cop hi ha més veus que aporten el punt de vista de gènere... tot i que també podríem fer aquesta llista des de la perspectiva de les mancances. Per exemple: el treball arqueològic per donar veu i valor a vides esborrades, per dir-ho en paraules de Montserrat Roig, sovint queda circumscrit als camps de coneixement de les dones, talment com els estudis de gènere, que amb prou feines arriben als circuits reduïts de l'acadèmia; pel que fa a les professions, si bé és cert que les dones tenen accés a gairebé tots els àmbits laborals, encara guanyen força menys que els homes; les escriptores, per més èxit de públic i crítica que obtinguin, rarament se les inclou en els cànons literaris; les polítiques, les empresàries i, en general, aquelles que obtenen reconeixement per la seva tasca són sospitoses d'excés d'ambició i estan sotmeses a un seguiment del que fan, el que diuen, com es vesteixen, com menen la seva vida, etc., molt superior del que es fa dels homes.

I si parlem dels mitjans de comunicació, en un estudi recent fet a més d'un centenar de països, les dones que apareixen als informatius de ràdio i televisió i als diaris són el 24%. Una situació que valida aquell comentari que escrivia Woolf: "Algú que ja havia dinat havia deixat un diari en una cadira, i jo, mentre esperava ser servida, el vaig començar a llegir d'esma". L'autora repassa les notícies, política, esports, successos, etc., per acabar dient: "Vaig pensar que si un passatger passavolant del nostre planeta clavava un cop d'ull en aquest diari, no podria sinó adonar-se del fet que Anglaterra era regida per un sistema patriarcal".

Doncs això, encara hi som.