Un article impopular

Llegim que uns cent manters “s’han instal·lat davant de l’Ajuntament de Barcelona per exigir solucions al govern municipal d’Ada Colau”. Han parat els llençols a la porta de l’Ajuntament, amb els habituals productes falsificats. El portaveu de tots ells, agrupats amb el nom de Sindicat Popular de Venedors Ambulants, ha dit això: “Exigim solucions de veritat a la nostra feina com a treballadors ambulants”. També ha dit que “ha arribat l’hora de reconèixer una altra Barcelona, la Barcelona negra, la dels immigrants, la dels exclosos, la que no és ni rendible ni especulativa, la Barcelona dels sensesostre, de les putes i dels irregulars”.

Dir una frase com aquesta demostra la gran capacitat de management que té el portaveu dels manters. Està advertint a tots els que podrien titllar-lo de tenir una bossa escrotal immensa (en sentit figurat) que, llavors, ells serien titllats de casta. Sí, sí. Entre un venedor ambulant i un venedor de productes falsificats hi ha una diferència anomenada llicència. Sí, sí. La senyora que ven calces i sostenidors al mercat de Granollers i que crida “ ¡María, María, tengo la braga! ” o el senyor que ven bolets i enciams al mercat de Vic i que s’escalfa les mans en un bidó ple de tions paguen per ser ambulants. Sí, sí. Si els manters es planten davant de l’Ajuntament “exigint solucions”, haurien de saber que la solució millor fóra que deixessin de vendre samarretes de Messi copiades en un soterrani. Però com diu la cançó del pirata, els manters falsifiquen “productes de grans empreses a les quals no ve d’aquí”. Per tant, els manters no demanen que els ajudin a trobar ocupacions legals, sinó que s’admeti com a legal la seva ocupació il·legal. I per què? Doncs perquè autoanomenant-se Sindicat Popular de Venedors Ambulants estan demostrant la seva absoluta coherència. Si venen roba falsificada, també poden falsificar-se el títol amb un parell.