Publicitat
Publicitat

Un autor total / El poder a la bragueta

Un autor total

L'Institut d'Estudis Catalans va dedicar ahir una jornada d'actes a Josep Maria de Sagarra, el nostre escriptor total, en motiu del cinquantenari de la seva mort. Seria difícil trobar, en cap altra literatura europea, un dramaturg, poeta, novel·lista i articulista que excel·lís en tots els gèneres i que hagués triscat tant fins a deixar unes obres completes tan extraordinàries. L'aportació de Sagarra, en vers, al teatre, amb els articles de "Cafè, copa i puro" o en novel·les com Vida privada constitueix el calidoscopi perfecte del retrat social d'entreguerres i del seu entorn burgès. Les 789 pàgines de les seves Memòries són, des de fa temps, l'únic llibre que tinc al damunt de la tauleta de nit i que, sense haver-lo llegit mai d'una tirada, sovint l'obro per aquí o per allà, a l'atzar, deixant que Sagarra em sorprengui amb un passatge, un paisatge o una descripció d'algun amic de l'època. M'enamora allò que Josep Maria Casasús en diu "el miniaturisme descriptiu". De totes les seves aportacions (de cronista del benestar a les comèdies per al lluïment de Joan Capri) em quedo, però, amb la seva enorme contribució a la llengua, enriquida a les seves mans, i amb un humor permanent que impregnava la seva actitud vital. El català que emprava Sagarra -vigorós, precís, modern i fluid- és d'una riquesa lèxica insòlita. Llegit avui, la seva qualitat encara és més enyorada.

Agut de mena, Sagarra descarregava tota la mala llet amb versos càustics. En un moment s'inventava tres rimes devastadores. Dels poemes satírics, que ja fa anys va recollir un altre senyor de Barcelona com Lluís Permanyer, em quedo amb aquell que encara hi ha gent que recita. "Hem sopat amb molta gent / i a vegades amb gentussa / però mai tan malament / com als hotels de la Husa".

El poder a la bragueta

Tant se val que els diputats del teu país es peguin. Tant se val que l'euro faci tentines, Itàlia s'ensorri i que el Consell Europeu es reuneixi de matinada per salvar Grècia i tot el que penjava al darrere. El primer ministre italià, com si la crisi no anés amb ell, torna a ser notícia perquè a Brussel·les, després d'encaixar la seva homòloga danesa, Helle Thorning-Schmidt, Berlusconi li ha mirat el cul sense cap vergonya. A aquestes altures, per què hauria de dissimular un home que va posar com a ministra d'Igualtat una model de calendari que va rescatar d'un càsting de televisió? Per què hauria d'amagar-se un Berlusconi que va nomenar l'assistent guapa del seu dentista com a consellera regional de la Llombardia? Per què l'home més ric, més poderós i més retocat d'Itàlia, als 75 anys, hauria de captenir-se si està acusat de prostitució de menors i té la certesa que no el podran condemnar? La seva exdona, quan va descobrir-li la relació amb Noemí Letizia, de 17 anys, va dir que en Silvio era un addicte al sexe. Ell ho nega. Admet que els 600.000 euros que va pagar per les 14 papigirls eren per fer-li companyia, no per tirar-se-les.

El de Brussel·les no és el seu primer incident diplomàtic. Quan Obama li va presentar la seva dona Michelle, Berlusconi se la va mirar de cap a peus, ben repassada, mentre amb les dues mans feia el gest de "quanta exuberància". Umberto Eco diu que "el problema no és Silvio Berlusconi sinó Itàlia, que l'hi permet". No, ho sento. El que va cremat és ell. Les dones italianes s'han manifestat diverses vegades contra el "masclisme decadent" i ja n'hi ha 100.000 d'adherides a la campanya "Dones ofeses pel PM". Potser el que convindria és que en aquestes manifestacions hi anessin més homes en comptes d'envejar-li les festes bunga-bunga.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT