Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Com avorrir la pobra marmota

Doncs ja tornem a ser-hi. L'any 2004, pocs mesos després de la constitució del primer tripartit, calia trobar algun tema que cohesionés tota la classe política catalana (la classe política catalana, si no està cohesionada entorn d'algun tema, es troba com estranya), i aquest tema va ser el nou Estatut. Era un objectiu improbable -gairebé impossible-, però, si ens hi posàvem tots, al final havia d'arribar a bon port. Hi havia lògiques discrepàncies sobre el tema, fins al punt que ningú no ho veia de la mateixa manera, començant pels partits en el poder: per al PSC, el nou Estatut significava un nou contracte de Catalunya amb Espanya, que havia de tenir cabuda dins l'ordre constitucional vigent. Per a ERC, es tractava del pas previ per agafar impuls i "saltar la paret", tal com era moda dir-ne aleshores. I per a ICV, es tractava d'una oportunitat per millorar les polítiques socials que regeixen els treballadors del país. Pel que feia a la lleial oposició, CiU hi veia bàsicament una pedra a la sabata (però que havia de servir per obtenir un nou finançament), i el PP, aleshores comandat a Catalunya per aquest puntual amfitrió conegut com a Josep Piqué, ho considerava un ultimàtum del catalanisme davant de l'Estat inexorablement condemnat al fracàs.

Des del punt de vista resultadista, els que més es van acostar a endevinar el desenllaç van ser els del PP, com es va poder comprovar amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre (contra) l'Estatut, el juny del 2010. Després d'anys i panys de desgast intern, en què els catalanistes van estar molt ocupats a acusar-se de botiflers o de somiatruites segons quina fos la seva posició respecte de l'Estatut, de sobte tothom va poder adonar-se que havia perdut el temps absurdament en una discussió que no portava enlloc. Una llàstima, però com a mínim va quedar clar que un malbaratament d'energies d'aquesta magnitud no havia de tornar a produir-se, com a mínim, fins després dels actes commemoratius del primer centenari de la proclamació de la República Catalana.

La República, curiosament, no s'ha proclamat encara, i de fet no han passat ni dos anys des de la sentència del TC, però els polítics catalans ja s'han tornat a parar a ells mateixos un parany tan perillós com el de l'Estatut, si de cas encara una mica més potencialment letal si tenim en compte el precedent. Torna a haver-hi un nou govern sense majoria absoluta que necessita cohesionar la classe política del país, i torna a haver-hi una classe política del país que necessita sentir-se cohesionada per justificar la seva existència. L'únic que han fet ha estat invertir els papers, de manera que els que ara són al govern són els que abans ocupaven els escons de l'oposició, i viceversa. I la novetat és que fins i tot el PP s'hi troba còmode, perquè ja saben que la cosa no va de veres. Ara ja no parlem d'Estatut, sinó de pacte fiscal, i la temptació és comparar-ho (ningú ho ha fet mai) amb la pel·li del dia de la marmota. El problema és que fins i tot la marmota es moriria de pena.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT