Publicitat
Publicitat

Els avorrits i cruels euroromàntics

Últimament sento molt sovint una paraula: tecnòcrata. De vegades es fa servir en sentit pejoratiu: els creadors de l'euro -ens diuen- eren uns tecnòcrates que no van tenir en compte els factors humans i culturals. De vegades es fa servir en termes laudatoris: els nous presidents del govern de Grècia i Itàlia són uns tecnòcrates que se situaran per damunt de la política i faran el que cal fer.

No hi estic d'acord. Conec els tecnòcrates, de vegades jo mateix faig de tecnòcrata. I aquesta gent -els que pressionaven Europa perquè adoptés una moneda comuna, i els que pressionen Europa i els Estats Units perquè apliquin mesures d'austeritat- no són tecnòcrates. Ben al contrari, són uns romàntics molt poc pràctics.

No cal dir, però, que són uns romàntics especialment avorrits que, en lloc de fer poesia, utilitzen una prosa molt ampul·losa. I les coses que exigeixen en nom de les seves visions romàntiques solen ser cruels i impliquen enormes sacrificis per als treballadors i les seves famílies. Però el cert és que aquestes visions neixen d'uns somnis sobre la manera com haurien de ser les coses, en lloc de partir d'una freda anàlisi de com són en realitat.

I per salvar l'economia mundial hem de derrocar aquests perillosos romàntics dels seus pedestals.

Comencem per la creació de l'euro. Si algú es pensa que va ser un projecte inspirat per un càlcul acurat de costos i beneficis, està molt mal informat.

La veritat és que el procés d'adopció d'una moneda comuna europea va ser, des de bon començament, un projecte dubtós des del punt de vista de qualsevol anàlisi econòmica objectiva. Les economies del continent eren massa diferents per funcionar sense problemes amb una única política monetària, i massa propenses a experimentar xocs asimètrics en què alguns països es desplomarien mentre que d'altres prosperarien. I a diferència dels estats que constitueixen els EUA, els països europeus no formaven part d'una sola nació amb un pressupost unificat i un mercat laboral unit per una llengua comuna.

Així doncs, ¿com és que aquests tecnòcrates van insistir tant en l'adopció de l'euro, sense tenir en compte les advertències de molts economistes? En part, pel somni de la unificació europea: l'elit del continent el trobava tan seductor que va fer cas omís de les objeccions pràctiques. I en part, per un acte de fe econòmica: l'esperança -impulsada per la voluntat de creure-s'ho, malgrat l'existència de nombroses proves en sentit contrari- que tot sortiria bé sempre que els estats practiquessin les virtuts victorianes de l'estabilitat de preus i la prudència fiscal.

Sap greu haver-ho de dir, però les coses no han anat com ens havien promès. Tanmateix, en lloc d'adaptar-se a la realitat, aquests pretesos tecnòcrates han redoblat l'aposta, insistint, per exemple, que Grècia podria evitar la fallida amb unes mesures d'austeritat salvatges, quan de fet qualsevol que sàpiga fer números és conscient que això no és veritat.

Permeteu-me que em refereixi en particular al Banc Central Europeu (BCE), que teòricament és el súmmum de les institucions tecnocràtiques i que s'ha caracteritzat per refugiar-se en fantasies quan les coses van mal dades. L'any passat, per exemple, el banc va fer una nova professió de fe en la fada de la confiança; és a dir, va afirmar que en una economia deprimida les retallades pressupostàries promourien l'expansió perquè augmentarien la confiança d'empresaris i consumidors. Per estrany que sembli, però, això no ha passat enlloc.

I ara, amb una Europa en crisi -una crisi que no es podrà frenar si no és que el BCE intervé per aturar el cercle viciós de la fallida financera-, els seus dirigents encara s'aferren a la idea que l'estabilitat de preus cura tots els mals. La setmana passada, Mario Draghi, nou president del BCE, afirmava que "contenir les pressions inflacionistes" és "la millor contribució que es pot fer per promoure el creixement sostenible, la creació d'ocupació i l'estabilitat financera".

És d'allò més delirant fer una afirmació com aquesta en un moment en què la inflació europea prevista és, si de cas, massa baixa, i en què el que està causant les turbulències dels mercats és la por d'una fallida més o menys immediata. I és més una proclama religiosa que no una anàlisi tecnocràtica.

Vull que quedi clar que no estic fent una diatriba antieuropea, perquè aquí als EUA ja tenim els nostres propis pseudotecnòcrates per pervertir el debat polític. En concret, els grups de suposats experts no partidistes -el Comitè per un Pressupost Federal Responsable, la Coalició Concord, etc.- han aconseguit segrestar el debat de política econòmica, que ara se centra en el dèficit i no en l'ocupació.

Els autèntics tecnòcrates es pregunten quin sentit té això en un moment en què la taxa d'atur és del 9% i el tipus d'interès del deute nord-americà és només del 2%. Però igual que en el cas del BCE, les nostres veus de la consciència fiscal tenen les seves pròpies idees sobre el que és important, i s'hi aferren amb independència del que diguin les dades.

Així doncs, ¿estic en contra dels tecnòcrates? No, ni parlar-ne. Al contrari, m'agraden els tecnòcrates: són amics meus. I els seus coneixements tècnics ens són necessaris per fer front a les nostres tribulacions econòmiques.

Però una colla d'ideòlegs somiadors -uns romàntics avorrits i cruels- que es fan passar per tecnòcrates estan distorsionant de mala manera el nostre discurs. I ja és hora de posar fi a les seves pretensions.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT