El ball de les joguines trencades
Francisco Camps i Jaume Matas van entrar ahir en la setmana decisiva dels processos judicials que els afecten. Ahir començaven les deliberacions del jurat popular que ha de decidir sobre l'expresident valencià i la seva extravagant tramoia de vestits i articles de luxe diversos, que el diligent Bigotes i altres personatges igualment desaconsellables feien anar amunt i avall a canvi de tractes de favor per part de l'administració valenciana. I ahir també la Fiscalia havia d'anunciar si mantenia la petició de vuit anys i mig de presó per a Matas a compte d'un altre tracte de favor, en aquest cas el dispensat al periodista Antonio Alemany, gran artista revelació de la crònica de tribunals recent.
En el moment d'escriure aquesta columna encara no s'havia produït cap dels dos fets, però tant se val: acabin com acabin els dos judicis, el mal (el mal per a Camps i Matas) ja s'ha consumat. Sempre és debades voler escrutar què passa pel pensament dels altres, però en qualsevol cas per a qui ho ha estat tot deu ser francament mal d'empassar veure's reduït a no-res. O a menys que no-res. Camps i Matas van viure anys de glòria en les seves respectives carreres polítiques. Eren respectats, idolatrats i temuts, vivien envoltats de llagoters pendents d'interpretar com una ordre qualsevol suggeriment seu i gaudien del favor de la cúpula del seu partit, fins al punt que Rajoy els citava com a exemple a seguir en matèria de regiment de la cosa pública (fins i tot, en el cas de Camps, va arribar a concedir-li el títol de "l'home més honrat d'Espanya"). Les majories absolutes que recollien a les urnes avalaven el seu èxit, i, miressin on miressin, tot eren somriures i adulacions.
De tot això a dia d'avui ja només ells se'n recorden. Matas ha de suportar que la gent el tracti de lladre o de coses més irreproduïbles quan se li acut trepitjar el carrer, o quan entra i surt dels jutjats, l'única activitat pública que li queda a l'agenda. I Camps fa temps que viu extraviat en una galàxia mental molt i molt llunyana, en la qual s'imagina a ell mateix com un reflex del pacient Job, esperant la redempció de la misericòrdia divina. De la fraternitat i els copets a l'esquena dels antics col·laboradors i del mateix don Mariano només en queden retrets i acusacions o, encara pitjor, el silenci indiferent que es dispensa als difunts que queden per la carretera. Pel que fa al tal Alemany, a mesura que anaven desfilant testimonis que deixaven la seva credibilitat en suspens se li ha anat esborrant del rostre el somriure petulant amb què va afrontar els primers dies de judici.
Joguines trencades del poder i la vanitat; podrien arribar a fer pena si no causessin més repulsió. La seva il·lusòria esplendor s'ha convertit en l'amargura de qui es veu desertat pels mateixos canalles que abans feien veure que els veneraven. I el més trist és que tot plegat servirà de ben poca cosa, perquè els que van donar cobertura als seus deliris de grandesa segueixen la seva via, més ufans que mai.
