La unió bancària no arribarà a temps per a la banca espanyola
La Unió Europea va estalviar-se, per sort, adjectivar com a "històrica" la cimera de la setmana passada. Fins ara s'havia acostumat a qualificar així cadascun dels acords amb què fins ara havia cregut salvar l'euro en moltes de les reunions celebrades des de l'inici d'aquesta crisi inacabable. En canvi, la UE va fer passes cap a una unió bancària comuna que suposarà una considerable cessió de sobirania, en aquest cas a favor del BCE.
Aquesta va ser la contrapartida que va vèncer la resistència total d'Alemanya a acceptar la doble exigència d'Espanya i Itàlia, les dues economies a l'ull de l'huracà dels mercats: que el fons de rescat europeu pogués comprar deute d'un país amb dificultats i que la banca accedís als ajuts europeus directament, sense que l'estat d'on fossin els bancs s'hagués d'endeutar. Va ser un triomf davant Merkel.
El triomf de Rajoy, però, ha durat una setmana. Aquesta UE sense nord pot tancar compromisos de gran transcendència i, en pocs dies, permetre que alguns dels seus estats membres, com ha passat amb Finlàndia i Holanda, es facin enrere impunement. No volen contribuir a pagar deutes d'altres països. És tornar a la casella de sortida.
En paral·lel, l'assumpció de tasques de supervisió exclusiva per part del BCE es va estimar que estaria a punt en sis mesos. Gran error de càlcul en la lenta Europa. Ara hem sabut que la cosa va per llarg. I que, per tant, la possibilitat d'accedir directament al fons de rescat es retarda. Però la banca amb problemes no pot esperar. Per tant, el rescat d'Espanya, les contrapartides del qual es desconeixen, haurà de fer-se via endeutament de l'Estat, que en qualsevol cas, en una primera fase, respondrà pels bancs si no tornen els diners a Europa. Dijous el BCE va excloure cap mesura d'estímul fora d'una esperada rebaixa de tipus. No és tan estrany que els mercats desconfiïn. I Rajoy, que d'aquí poc ha d'anunciar un ajust d'abast desconegut, manté un discurs de vaguetats.
