'A banda' no és més genuí que 'a part'

He dit alguna vegada que el castellà ens interfereix tant per atracció com per repulsió. N'hi ha que estan convençuts que una forma és més cor recta o genuïna com més s'allunya del castellà. Quan això porta a desbordar la normativa, estem davant una ultracorrecció. Ho és la forma a banda (de) volent dir a part (de), al marge (de) o a més (de) que trobem en frases com "Bromes a banda, jo t'aprecio" o "A banda d'aquest, en tinc més".

Com que es va posar de moda als 80, el joves la senten de tota la vida. Però convé saber que deixar a part , al marge o a un costat no només no és castellà sinó que és el que s'havia dit sempre; que la norma ens permet deixar a una banda o bé deixar de banda però no a banda ; i que els únics a banda genuïns són el de l' arròs a banda valencià i el de les lo cucions a banda i banda (del riu hi ha arbres) i (l'aigua anava) de banda a banda .

Que és un fenomen generacional ho de mostra que al DIEC, revisat per gent gran, no hi trobo aquest a banda (de) . I, en canvi, a les fitxes de l'Optimot, que escriu gent jove, n'hi ha uns quants. Per mi, ni el castellanisme ni la ultracorrecció són condemnables per se . Deixar-se influir o refermar la identitat pot ser bo si el canvi ens millora. Jo evito a banda (de) perquè no el sento meu però no tinc clar que ara no sigui -m'agradi o no- una forma del català. L'únic que pretenc amb aquest tast és que se'n faci, almenys, un ús informat.