Les banderes de cadascú
A l’autocar que em duia a la meta de la Marató de Nova York hi havia tot d’espanyols. Jo hi anava amb una agència de Madrid, perquè el contacte l’havia fet la meva editorial, Columna. En aquell autocar hi havia una dona extremenya que s’havia fet dues cuetes lligades amb cinta de la bandera espanyola o un home que duia la bandera espanyola a la samarreta. A l’autocar, com els deia ahir, en la crònica d’urgència, hi havia un torero i un presentador del cor. Tots ells s’hi van fer fotos. Jo no.
La dona de les cuetes, molt simpàtica, seia al meu costat i parlava pels descosits amb mi de deixar ben alt el pavelló d’Espanya. Jo contestava amb monosíl·labs educats. Però el dia abans, en canvi, havia anat a menjar pasta (la pasta prèvia a la marató) amb un grup de catalans. No vaig parar de riure i de xerrar, i vam acabar fent-nos una foto a Times Square amb la bandera catalana. D’aquell grup, és cert, coneixia l’Arcadi (company de TV3) però als altres no i bé que ens vam fer de seguida.
Vaig pensar que quan els espanyols diuen que els catalans som seriosos i freds és perquè ens coneixen en un context clarament espanyol. I segons quin català —jo, per exemple— se sent incòmode en un grup on els membres del grup donen per suposat que ell també en forma part, d’aquell grup. M’incomodava el patriotisme espanyol d’aquell autocar, perquè els que hi eren es pensaven que jo era una d’ells, i naturalment no els va passar pel cap que pogués no ser així. Eren majoria i anàvem a la Marató de Nova York. Fer un míting? No, millor posar-se en mode opac. Totes les bromes castisses relacionades amb el poc coneixement de l’anglès de la senyora extremenya em posaven nerviosa. No m’hi haurien posat tant (suposo) si les hagués fet una senyora de Sant Kevin de Vallfosca. Vaig baixar corrents de l’autocar amb un “Buena suerte” de compromís, per evitar cap foto. Devien dir, amb raó, que sóc una antipàtica.
