Publicitat
Publicitat

CADUCA ALS TRES MESOS

I a les bandes, Franco i Carrero Blanco

EM VAIG DONAR de baixa de Movistar perquè Ya.com m'oferia un bon preu. Per uns quants dies, els de Movistar s'entestaren a fer-me pagar la " permanencia ". Els vaig respondre que em semblava injust, que havia d'abonar només els dies que restaven. No res, tota la permanencia . Llavors vaig ordenar al banc que no pagaren ni els rebuts de les cridades. Durant uns mesos m'amenaçaven de dur-me al jutjat. Curiosament tots els que contactaven amb mi eren homes de veu enèrgica, a alguns dels quals no els entenia -ni calia-, atès que parlaven un castellà de Sud-amèrica atrotinat. A la fi, una senyoreta, que es va presentar com a advocada, em va advertir que figuraria en el rànquing de morosos. Vaig respondre que al meu poble, on ho compre gairebé tot, em coneixien. Després, amb veu dolça, va arribar a un acord que em va semblar raonable i vaig pagar, però res de permanencia . Ara Ya.com m'ha tingut sis setmanes sense poder utilitzar el telèfon fix. Era un problema del router , em digueren. Vint o vint-i-cinc dies més tard vingueren a canviar-lo i tampoc no funcionava, ni el telèfon ni internet. Em torne a queixar. Resposta: m'enviaran un tècnic entre vint-i-quatre i setanta-dues hores laborals. El mateix dia m'envien un missatge avisant-me que l'avaria està resolta. Més incompetents, impossible. Una cosa tinc clara, no pagaré el temps que m'han deixat sense servici i, a més, torne a Movistar i, de passada, al jutjat.

VAIG A MADRID , baixe del tren i agafe un taxi. El taxista em sent parlar en valencià pel mòbil. Acabe la conversa i em pregunta si sóc català. No, valenciano . Gran alegria. Comença a malparlar dels catalans. Jo l'encoratge. De la política es passa al futbol. Li dic que el Reial Madrid és el meu equip en el moment que arribe a la meua destinació. Ah, sí? Fa l'home, satisfet. Sí, señor . Desde hace muchos años . ¿Cuántos? Pues yo le diré , li dic, desde aquella delantera magnífica integrada por Puskas, Di Stéfano, Gento, Franco y Carrero Blanco .

DÉU HA MORT, va dir Nietzsche. Déu està a l'atur, hauria dit Marx (Groucho).

EL PARE DEL MEU AMIC el Xapi era municipal, pregoner, enterrador i campaner del poble. Amb prou feines alçava 150 centímetres, però era un tio completíssim, que arrodonia el jornal venent làpides a comissió. Una persona peculiar, a més. Encara estava el mort calentet i es deixava caure per casa del difunt amb una oferta immillorable de làpida amb foto inclosa.

En unes eleccions generals havíem de celebrar un míting de la Unitat del Poble Valencià (UPV, posteriorment el Bloc). El contractàrem perquè anunciara el dia i l'hora del míting. L'home parlava valencià, però no sabia llegir-lo. Així doncs, li redactàrem una nota breu i aclaridora. Perquè no tinguera dificultats li ho escrivírem tal com ho havia de pronunciar. S'embolicava cosa de no dir en els assajos. Desesperats, ens ho prenguérem de conya: "Esta nit, a les vuit i micha , a la Biblioteca Municipal, actuació de la Humitat del Poble Valencià". Omplírem el local.

ES NOTA MOLT l'absència del Pitoño al casinet. El gran Pitoño sabia jugar a tot: xamelo, parxís, dominó, escacs... Era tallista de professió. Nosaltres li vam traure el malnom de Ràdio Pitoño. No estava callat vuit segons seguits. Discutia amb tothom per una jugada, però cap de nosaltres li aguantava el ritme verbal. Si li donaves la raó de fart que n'estaves s'emprenyava. Si li discuties t'esgotava. Tanmateix, allò que més l'emprenyava era que son pare s'asseguera al seu costat. El pobre home (noranta anys) era un notable cremaor (persona que du mala sort). Collons, pare, amb lo gran que és el casino i véns ací!, es queixava el fill. Deu minuts després son pare s'adormia i encara el cremava més. El Sabalo, famós per la cèlebre frase "Això no ho salva ni el doctor López Trigo" així que la crisi econòmica és féu notar, volia portar-lo a un concurs de xerraires que cada any se celebrava a una població murciana. Si hi haguera anat hauria avorrit la regió sencera. Va morir d'un tumor a la gola, de manera que es va passar gairebé un any discutint amb les mans mentre movia el cap i les cames infatigablement. Sovint el veia pel meu carrer, cigarret a la boca, parlant sol. Amb tot era un tipo entranyable. Descanse en pau, va dir el capellà. I algú, no sé qui, va comentar: crec que ha dit descanseu en pau.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT