Publicitat
Publicitat

El barrinador Berlusconi

Convindreu que la pruïja sexual del senyor Silvio Berlusconi és extraordinària. La societat italiana està admirada de la seua incontinència, del seu apetit, de les desenes de velines que han passat pel que alguns ja han anomenat, molt adientment, el barrinador d'Itàlia. Heliogàbal al seu costat era un infeliç. Potser d'ací uns anys es titllarà algú de Berlusconi (estàs fet un Berlusconi!) com a exemple d'amant insaciable.

Si Romeu és l'epítom de l'amor romàntic, Berlusconi ho és del prostíbul d'elit. Qui sap si la seua redempció serà sexual i aconseguirà passar al col·lectiu imaginari no com un farsant, ni com un lladre, ni com un simpatitzant de l'extrema dreta, sinó com un monstre del sexe. " Cameriere, cittadine, contesse, baronesse, Marchesane, principesse ", el catàleg de Don Giovanni el té al complet, amb la notable diferència que el primer ministre sempre paga.

Es podria parlar llargament de la gesta sexual del senyor Berlusconi. Comptat i debatut, en aquest món àvid de notícies, ell a soles protagonitza (juntament amb l'inefable Jose Mourinho) una portada diària. I malgrat tot, mig Itàlia li dóna suport, vet ací el més sorprenent. Què més es necessita perquè canviïn de primer ministre?

A València tenim un cas una mica semblant (però molt més mediocre, ai las!) amb el senyor Francisco Camps i amb els regals del senyor Bigotes. Vendre's per uns pantalons, per molt italians que foren aquests pantalons, és, per dir-ho sense complicacions, molt lamentable. Tanmateix, tot apunta que el proper mes de maig els valencians no canviarem de president malgrat l'evidència del suborn, del mal exemple i, comptat i debatut, del ridícul urbi et orbe protagonitzat pel nostre polític.

Siga com siga, el que m'interessa de tot plegat és com la voluntat popular permet que actes així queden impunes. Per què la gent (la massa, per dir-ho ortegassianament) és tan indòcil a l'evidència? Amb la llei antitabac ha passat, si fa no fa, el mateix. Perquè, per moltes evidències que el govern espanyol hagi presentat a la societat (amb cartells espaordidors a les caixes de cigarretes durant anys), la seva mesura reguladora i prohibitòria ha resultat molt antipopular.

Ja Alexandre Dumas fill, al seu deliciós llibre Plaers viciosos , denunciava que el fumador és per naturalesa egoista, i ho reblava amb una pregunta que em va colpir: "El vertader fumador és susceptible de sentir amistat?".

Comprenc que el fumador (vull dir, el vertader fumador) pugui sentir-se molest, fins i tot perseguit, però la sensació que jo també tinc és que els no fumadors tampoc no han celebrat com deurien aquesta nova mesura. I com alguns amics meus que diuen que no els agraden els bous però que mai no els prohibirien, amb el tabac s'ha adoptat sovint una posició semblant.

Que cadascú faça el que li vinga en gana, sembla que és el sentir de la majoria, com si això fóra un argument viable.

Cada vegada la societat és més permissiva amb tot. Això no vol dir que siga més tolerant o més solidària. Ans al contrari, cada cop és més reaccionària, i potser per això s'escandalitza menys amb la manca d'ètica dels seus governants. En canvi, sorprenentment, tot petit pas en l'intent de regular temes controvertits (bous, tabaquisme, avortament, matrimoni homosexual) rep una furibunda contestació majoritària. Anem cap a una societat desestructurada, egoista, del campi qui puga, del tot indiferent a les necessitats de les persones i a les argumentacions més o menys raonades i científiques.

I mentrestant, els programes televisius dretans guanyen espectadors fent demagògia de tots aquests temes. Els diaris dretans tenen més lectors que mai, i molts d'ells fan crides a l'anarquia, a la rebel·lió, ras i curt, a l'incompliment de la llei. En el fons saben que amb el desordre sempre han guanyat. Ells que es diuen gent d'ordre. Com ara el barrinador Berlusconi.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT