El bell país dels que sabien anar ben vius
No és que es tracti de cap novetat, però sí que cal insistir-hi tantes vegades com calgui: el finançament de les Illes Balears és un dels més escandalosament descompensats que ha generat l’estat de les autonomies, amb el resultat que les Balears són la segona comunitat que més aporta a les arques centrals i de les que menys inversions de l’Estat rep a canvi. Parlem d’un país que pateix un dèficit fiscal del 14% i que veu com tanta desproporció incideix directament, i de manera asfixiant, en els serveis bàsics de sanitat i educació, pilars fonamentals del que en el seu moment es va conèixer com a estat del benestar, transformat en els últims anys en una altra mena d’estat: l’estat de setge contra les classes mitjanes, que paguen la festa literalment amb sang, suor i llàgrimes.
I no és aliena a aquesta situació la corrosió del teixit social illenc que han dut a terme, de forma sostinguda i perllongada, les pertinaces elits extractives illenques, així polítics com destacats empresaris del monocultiu turístic que no coneixen altra escola de negocis que la que sintetitza el famós títol d’un film de Woody Allen: Agafa els diners i corre (cap a algun paradís fiscal). A les illes Caiman s’hi sent xerrar en mallorquí amb completa naturalitat, i la corrupció o la corruptela (o el voler ser més vius que els altres, com aconsella una dita molt nostrada) s’han convertit en el fonament de la visió del món, sempre a molt curt termini, d’un poble que encara s’enrecorda de com l’esclafaven les privacions. Ara Mallorca es troba esclafada sota muntanyes de diner fraudulent i un model turístic que té com a principi irrenunciable la massificació i l’empobriment de qualsevol idea de cohesió social. Hem rebentat a força de voler ser més vius que els altres. De Jaume Matas se solia dir que era molt viu, i el mateix se solia comentar sobre Maria Antònia Munar. Ara tots dos són o han estat a la presó, bàsicament per haver robat diners públics a l’engròs. Convé recordar que van ser, respectivament, president del Govern Balear i presidenta del Consell de Mallorca i del Parlament, màximes dignitats a les quals pot aspirar un polític del país. És per pensar en el reflex que això ofereix de la societat que varen governar.
Andreu Rotger, president del Cercle d’Economia, es lamenta que les Balears “no tenen pes a Madrid”, i és ben cert, perquè els vuit tristos diputats al Congrés que ens pertoca d’enviar-hi, a canvi de tanta generositat amb el sistema de repartiment econòmic, no hi pinten una regadora. Però no tan sols no tenim pes a Madrid, sinó que no en volem tenir. No ens fa cap falta, mentre Madrid no es fiqui gaire en els nostres assumptes i ens deixi viure a la nostra manera. ¿Que la sanitat i l’educació són dues vies d’aigua per on naufraguen sense altre remei l’excel·lència gairebé miraculosa dels nostres professionals en aquests àmbits? Per ells faran; això de la comunitat mèdica i l’educativa és altruisme, i l’altruisme no paga. El que sí que paga és saber anar vius. I si és sense pes a Madrid, perquè no es noti gaire, doncs encara millor. Tanmateix, ho pagaran els de sempre.
