Publicitat
Publicitat

La bessonada d’Albert de Mònaco

Amb la delectança habitual, llegeixo la crònica de Joan Callarissa a l’ARA sobre la bessonada de l’Albert i la Charlene de Mònaco. D’en Callarissa sempre és més divertit el que no diu que el que diu. A la peça, per exemple, ens parla de “la falta de voluntat” a l’hora d’explicar el retard reproductor i també ens diu que el fet que els nens siguin dos “és força previsible perquè Albert supera els 56 anys i la princesa Charlene els 36”.

El cas és que el primer nadó nascut, a les 17.04 hores, és una nena, que es dirà Gabriela-Teresa Maria. El segon és un nen, nascut a les 17.06 hores, que es dirà Jaume-Honorat Rainier. No em feu especular pels guions entre els primers i els segons noms però no entre els segons i els tercers, perquè res no en sé. Només em resta advertir-li a l’Honorat (li acabaran dient així) que es passarà la primària ben distret. I naturalment, perquè estem parlant de monarquia, l’hereu serà ell. Ni la nena, que va treure el cap abans que ell, ni els dos germans grans, però bords, que l’Albert ha escampat pel món: Alexandre Éric Stéphane i Jazmin Grace Rotolo (tots dos sense guions).

Algun lector de La Vanguardia em dirà que a la monarquia espanyola la filla gran del monarca Felip sí que heretarà el tron. Oh igualtat, oh magnanimitat. Però si es donés el cas desgraciat que la mossa morís i na Letícia hagués concebut un fill mascle, el mascle seria el successor. I, de tota manera, cedir-li el tron al que ha nascut primer i no segon és també una injustícia. Per què? Per haver arribat abans? I això em porta, altre cop, als bessons. Si haguessin sigut nens tots dos, com s’hauria determinat que el que surt primer és el més gran? I si resulta que és al revés? De vegades, el que baixa de l’autobús en primer lloc és el que hi ha arribat l’últim. El que ha arribat abans seu al fons de tot i, per tant, baixa després que ell.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT