El binomi ciutat-parcs i les Glòries

És convenient començar aquest article recordant la coneguda frase "la ciutat és la principal creació artificial de l'home" perquè ens remet a la idea genuïna de ciutat entesa com a disseny d'un àmbit radicalment oposat a la natura. La ciutat es contraposa a la naturalitat de l'estat primigeni de la Terra, és a dir, es contraposa a l'estat del planeta abans que l'evolució assolís un grau de sofisticació i de complexitat suficient per fer aparèixer l'espècie humana. El naixement de la ciutat, doncs, és el fruit d'un salt qualitatiu en el marc del llarg esdevenir del planeta. Tard o d'hora, l'artificialitat havia de fer acte de presència en el marc del procés antròpic. Era inevitable perquè formava part del desenvolupament constant que condueix tant la Terra com l'Univers en general cap a una complexitat creixent. A més a més, els humans tenim tot el dret a viure en un hàbitat tan digne com sigui possible malgrat que se situï al marge de la natura.

Cal dir, també, que la ciutat clàssica coexisteix amb un model d'assentament humà que no és pròpiament una ciutat sinó que aposta per un producte híbrid en el qual construcció i vegetació es barregen indiscriminadament. És la ciutat moderna que té la seva màxima expressió en moltes ciutats nord-americanes... i també a Diagonal Mar. Però aquest assentament no té o no hauria de tenir futur, perquè és molt més insostenible i menys complex que la ciutat tradicional, que és la que va néixer a l'àrea mediterrània.

Tornem, doncs, a aquest model tradicional. És evident que de la bandera de l'artificialitat en resulten uns ambients físics durs on s'imposen les estructures edificatòries i on la presència de vegetació és gairebé inexistent. Del que es tracta, però, és de generar vida urbana a l'espai públic, si més no en les àrees centrals. Històricament, aquesta vida urbana existia perquè la dimensió de les ciutats era molt més moderada i perquè el camp resultava proper i fàcilment accessible.

Ara bé, a partir de la Revolució Industrial es va anar produint un canvi d'escala en la superfície ocupada per la ciutat. Immergits els ciutadans en un gran àmbit d'artificialitat i sense una referència pròxima dels ambients naturals, es feia imprescindible afegir un sistema de parcs dintre de la trama urbana que donés resposta a la necessitat que tenim els humans d'estar en contacte amb entorns de vegetació. Aquesta necessitat que prové d'un atavisme de milers d'anys enrere, quan l'artificialitat encara no existia i la presència de la natura era total fins al punt de constituir el nostre únic entorn. És a partir d'una certa dimensió de la ciutat quan apareix, forçosament, la dialèctica ciutat-camp, una dialèctica que ara pren la forma de lògica urbana versus lògica ecològica. Els ciutadans hem de compartir els dos escenaris, però la massa vegetal no ha d'anar mai en detriment de la pèrdua dels valors urbans. Bàsicament, hem de jugar a l'artificialitat, però alhora hem de tenir en compte l'atavisme lligat a la natura.

No hem de perdre de vista, doncs, que l'important i el que defineix la ciutat és la duresa edificada, i que la vegetació és un complement necessari -però complement al cap i a la fi- i que tots dos estan al servei de les persones. En qualsevol cas, la situació dels parcs urbans està subordinada a la funcionalitat urbana, la qual cosa té unes conseqüències molt concretes a l'hora de col·locar els parcs en el context del teixit urbà. La qualitat urbana, per manifestar-se plenament, exigeix un gran predomini d'itineraris de continuïtat construïda, i si no volem debilitar-la és obvi que hem d'analitzar molt bé on situem els parcs.

Faig totes aquestes consideracions per referir-me al cas de la reforma de les Glòries. Projectar un parc en el punt crucial de l'Eixample on conflueixen les tres grans avingudes és un gravíssim error, perquè un parc mai fa la funció de centre urbà; ben al contrari, crea un buit i interromp bruscament la desitjable continuïtat de les tres grans vies urbanes. La situació estratègica de Glòries reclama, justament, que s'hi potenciïn al màxim els valors urbans. En canvi, un parc va en contra del concepte de ciutat. Vegem-hi clar i siguem ambiciosos. A les Glòries fem-hi una gran plaça urbana (valgui la redundància) que s'erigeixi en el centre de l'Eixample, i el gran parc, que és necessari, situem-lo sota les Glòries, a la banda de mar: és el lloc adequat.