Publicitat
Publicitat

A LA CIUTAT

Com bisbes descreguts

Un amic meu madrileny que viu a Barcelona, que és més partidari de la pàtria universal dels humans que dels nacionalismes i que és més d'esquerres que de dretes -si és que encara hi ha alguna diferència-, s'ha quedat a l'atur. I resulta que com a aturat té accés a molts serveis i equipaments, i un dels museus que se li ha acudit de visitar sense pagar és el d'història de Catalunya. Me'l trobo dilluns, fem un cafè, i m'explica que per fi ha entès que això de Catalunya ve de lluny, que si l'època de Carlemany, que si la Marca Hispànica, i que si els comtes catalans. Em parla d'Alfons el Magnànim, de la industrialització, de la Renaixença, i al·lucino de veure fins a quin punt l'ha afectat aquest museu, invent del mateix president Pujol, creat amb el propòsit d'alimentar el nacionalisme amb arguments històrics. Vet aquí que un madrileny i madridista copsa per primera vegada la importància de la Catalunya medieval.

O sigui: que el museu, des del punt de vista dels que el van crear, funciona. Però quin sentit té que el meu amic, després de tenir aquesta mena d'epifania de l'esperit nacional de Catalunya, vegi que els mateixos inventors del museu no hi creuen? És com si qui em llegeix veiés avui mateix la Mare de Déu, se n'anés a explicar-ho a un capellà o a un bisbe, i l'autoritat eclesiàstica li digués que això és impossible perquè Déu no existeix, i com que no hi ha Déu tampoc hi ha Mare de Déu. En versió laica, això és el que ha fet el pujolisme i el que fan els seus hereus. Fan entreveure al meu amic alguna cosa així com un esperit que aspira a la sobirania, i quan, talment la Bernadeta Sobirós, corre a fer-ho saber als amics, li hem de dir que no res, que tot això són trucs del nacionalisme per tenir vots i no res més, i que més que anar a veure museus el que ha de fer és buscar-se feina.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT