La bona gestió del PP
Les aparicions en públic de la ministra d’Ocupació, Fátima Báñez, són relativament escasses però sempre devastadores. Divendres passat es va tornar a superar anunciant una nova retirada de recursos (3.514 milions d’euros) del Fons de Reserva de la Seguretat Social, l’anomenada guardiola de les pensions, juntament amb un crèdit d’Hisenda per tapar que l’esmentada guardiola ja està pràcticament escurada. Totes dues mesures, tant la retirada de fons de les pensions com el crèdit d’Hisenda, es poden qualificar de desesperades i se suposa que són d’aplicació excepcional i només en casos d’emergència. La ministra Báñez i el govern del PP hi recorren per fer front a un pagament ordinari de la Seguretat Social, el que l’obliga a finals de cada mes de juny a abonar la paga extra d’estiu i a liquidar l’IRPF amb l’Agència Tributària. Val la pena recordar que fa cinc anys, quan el PP va arribar al govern, hi havia 66.815 milions a la guardiola de les pensions. Ara n’hi queden 11.602. Més del vuitanta per cent del Fons de Reserva de la Seguretat Social, doncs, s’ha evaporat sota el mandat de Báñez i Rajoy.
Un altre vuitanta per cent perdut per sempre és el de la inversió de diner públic que ha calgut per rescatar les caixes d’estalvis, concretament 60.613 milions d’euros segons el Banc d’Espanya (60.718 segons el Tribunal de Comptes, però ara no ve de 105 milions). Tot aquest dineral, aportat pels contribuents amb la generositat que ens caracteritza, no retornarà mai, i el Banc d’Espanya ho anuncia sense fer en el seu informe la més mínima autocrítica al seu paper com a regulador, ans al contrari, procurant subratllar que van fer la millor feina possible amb les eines financeres, jurídiques i polítiques de què disposaven. El panorama després de la crisi és que el sistema financer espanyol, un dels més sòlids del món segons Zapatero, ha passat de 45 entitats operatives a 10 (corregim: a 9, perquè l’informe és anterior a l’estrepitosa ensorrada del Banco Popular), les quals han reduït les seves oficines de 45.667 a 31.000, i els seus treballadors, de 270.000 a 197.000.
Aquesta gens refrescant amanida de números retrata un fet, que és la mena de gestió que fa el PP dels recursos públics, ells que solen presumir de ser uns gestors excel·lents mentre acusen els adversaris de no tenir-ne ni idea. L’herència rebuda dels governs socialistes potser sí que era pèssima, però l’administració d’aquesta herència ha estat desastrosa. I retrata també un estat, l’espanyol, que es presenta davant del món amb un endeutament equivalent al seu PIB i que és un dels socis més incomplidors i menys fiables de la UE, no tan sols per la situació alarmant dels seus comptes sinó també per l’ínfima qualitat dels seus governants. Creguin-nos que ens agradaria poder dir que només són uns nacionalistes escorats cap a l’extrema dreta, però és que, a més, són uns ineptes i uns prevaricadors del bé públic. Esperem un informe que detalli quina part d’aquests diners perduts correspon exactament a la corrupció política.
