Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Estem en molt bones mans

Zapatero se n'anirà a supervisar núvols (o a pescar truites, o les dues coses alhora) sense pagar a la Generalitat els 759 milions de la disposició addicional tercera de l'Estatut (ni els 1.400 del fons de competitivitat), però Catalunya no serà l'únic lloc on deixarà diners a deure. A les Balears, sense anar més lluny, el compte pendent del president espanyol en funcions puja fins a 1.080 milions d'euros, entre inversions, infrastructures i el mencionat fons de competitivitat, que es veu que és una competició del govern espanyol amb ell mateix per veure com es poden fer més equilibrismes per fer quadrar els comptes de l'Estat a costa de dels de les autonomies. O una cursa de sacs entre les mateixes autonomies per veure qui pot arribar a fer més el préssec.

Sort en tenim de veus com la del senyor Enric Millo, portaveu del PP al Parlament, que avisa que si Catalunya (i això deu ser aplicable a la resta de comunitats) no cobra el que se li deu és perquè no presenta les factures en temps i forma. Gràcies, senyor Millo. Tots sabem que el partit que vostè representa, i que d'aquí uns dies dirigirà el govern del Regne d'Espanya, és un exemple de pulcritud, puntualitat i rigor administratius. Per fer-se'n una idea n'hi ha prou de fer un cop d'ull al procés judicial que aquests dies s'està celebrant a València, on tot un expresident de la Generalitat valenciana afirma davant del jutge que és idiota i que per això no sap com funcionen les normes més elementals del món en què viu, i que fins i tot ignora quina és la diferència entre una targeta de crèdit i una de dèbit.

Però ja entenem que Camps pertany a un passat remot, més o menys com les tensions de tresoreria que ha patit el govern català sota la fèrula de Zapatero. I que resulta fins i tot de mal gust retreure les coses relatives a la corrupció. Al cap i a la fi, qui no ha tingut alguna ovella obscura dins el ramat? El PP, particularment, ja no té res a veure amb aquesta mena d'episodis: ans al contrari, és un partit de govern amb una voluntat manifesta de tenir la mà sempre estesa (alguns dirien que per veure què hi cau, però nosaltres no serem tan malpensats). És fàcil receptar diàleg, quan la recepta s'expedeix des de la majoria absoluta.

El més intrigant de tot plegat són els catalans que, des d'una talaia de poder o altra, s'esforcen a mostrar-se confiats que l'executiu de Rajoy serà més complidor i equànime amb Catalunya que el seu predecessor, com si no haguéssim tingut prou precedents en aquest aspecte. Deixar-li el benefici del dubte al govern de Don Mariano és com deixar-li a un nen la decisió final sobre les hores que ha de passar amb la PlayStation. Ara bé, si del que es tracta és d'aconseguir per al senyor Duran i Lleida l'estatus de soci preferent amb un govern que no pensa pactar res amb ningú, endavant les atxes. A Troia també van dir que el cavall que els havien deixat a les portes de la ciutat tenia molt bona planta. I a can Robert, com tothom sap, van fer un gran negoci amb les cabres.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT