Publicitat
Publicitat

Els bons nois guanyen

La història de l'evolució, així ens ho han dit, és la història de la supervivència dels més aptes. Els forts es mengen els dèbils. Les criatures que s'adapten a l'entorn transmeten els seus gens egoistes. Els que no s'adapten s'extingeixen. En aquesta història, nosaltres, els humans, som iguals que qualsevol altre animal: profundament egoistes. Passem el temps intentant maximitzar els nostres resultats: competint per l'estatus, la riquesa i les oportunitats d'aparellament. El comportament aparentment altruista és una forma dissimulada de comportament per interès propi. La caritat i la solidaritat són la draperia cultural sobreposada a la lògica fèrria de la natura.

En part, tot això és veritat, esclar. Però, gairebé cada dia, passa pel meu escriptori algun llibre que posa l'accent sobre una altra cara de la història. Hi ha llibres sobre la simpatia, l'empatia, la cooperació i la col·laboració escrits per científics, psicòlegs evolutius, neurocientífics i altres estudiosos. Sembla que hi ha hagut un canvi entre els estudiosos d'aquest camp, que han evolucionat cap a una visió de la naturalesa humana més matisada, i sovint més amable. El més moderat d'aquests llibres és Supercooperators ( Supercooperadors ) de Martin Nowak i Roger Highfield. Nowak utilitza la matemàtica superior per demostrar que "la cooperació i la competició estan unides per un vincle tibant".

Tot perseguint els nostres objectius egoistes, sovint tenim un incentiu per tornar favor per favor, perquè així els altres ens ajudaran quan ho necessitem. Tenim un incentiu per guanyar-nos una bona reputació, perquè, d'aquesta manera, els altres voldran col·laborar amb nosaltres. Tenim un incentiu per treballar en equip, fins i tot, contra l'interès propi a curt termini, perquè els grups prosperen. La cooperació juga un paper tan important en l'evolució com la mutació i la selecció, sosté Nowak. Però la major part de la investigació recent va més enllà dels incentius, entesos d'una manera estricta. Michael Tomasello, l'autor de Why We Cooperate (publicat en castellà: ¿Por qué cooperamos? ) va concebre un seguit de proves a les quals podia sotmetre tant ximpanzés com infants. Va veure que sorprenentment els humans comencen des de molt petits a compartir la informació i a ajudar-se els uns als altres, cosa que gairebé mai arriben a fer els ximpanzés adults. Un infant de 12 mesos informa els altres d'alguna cosa assenyalant-la. Els ximpanzés i els altres simis no comparteixen servicialment la informació amb els altres. Els infants comparteixen els aliments amb els altres sense cap problema. Els ximpanzés no ofereixen aliments gairebé mai, ni tan sols a les seves cries. Si un infant de 14 mesos veu que un adult té un problema, com ara no poder obrir una porta pel fet de tenir les mans ocupades, intenta ajudar-lo.

La tesi de Tomasello és que la ment dels humans va fer un viratge respecte a la dels altres primats. Hem nascut amb una disposició a cooperar, i després hem construït les cultures, que magnifiquen aquest tret.

A Born to Be Good ( Nascut per ser bo ), Dacher Keltner descriu els estudis que realitzen ell i altres investigadors sobre els mecanismes de l'empatia i de les relacions personals, que tenen a veure amb coses com ara els somriures, el rubor, el riure i el tacte. Quan dos amics es posen a riure, els seus riures comencen com a emissions independents, però acaben confluint, i esdevenint sons coordinats. És com si el riure hagués evolucionat fa milions d'anys, molt abans que les vocals i les consonants, com a mecanisme per crear la cooperació. És una de les eines de la caixa innata de la col·laboració.

En un assaig, Keltner cita un estudi dels neurocientífics de la Universitat d'Emory James Rilling i Gregory Berns. Van trobar que l'acte d'ajudar algú activa les regions cerebrals del nucli caudat i del còrtex cingular anterior: les àrees involucrades en el sentit del plaer i de la satisfacció. És a dir, servir els altres pot produir la mateixa mena de plaer que satisfer un desig personal.

En el llibre que publicarà l'any que ve, The Righteous Mind ( La mentalitat moral ), Jonathan Haidt s'afegeix a Edward O. Wilson, David Sloan Wilson i altres que sostenen que la selecció natural té lloc no només quan els individus competeixen amb altres individus, sinó també quan els grups competeixen amb altres grups. Totes dues competicions són exemples de la supervivència del més apte, però quan competeixen els grups, són els grups cohesius, cooperatius i internament altruistes els que triomfen i transmeten els seus gens. La idea de selecció de grup era una heretgia científica fa uns anys. Els éssers humans, sosté Haidt, són "girafes de l'altruisme". De la mateixa manera que les girafes van desenvolupar un coll llarg que les ajuda a sobreviure, els humans van desenvolupar una mentalitat moral que els ajuda, a ells i als seus grups, a tirar endavant. Els humans creen comunitats morals que comparteixen normes, hàbits, emocions i béns i, per tant, lluitaran i fins i tot de vegades moriran per defensar les seves comunitats.

Aquestes interpretacions diferents de l'evolució produeixen maneres diferents d'analitzar el món. El model de competició individualista va promoure el model de maximització de la utilitat prevalent en les ciències socials, i particularment en l'economia. El nou model, més cooperatiu, complicarà aquest panorama. Però la gran conclusió és aquesta: durant dècades, les persones han intentat dissenyar un sistema rigorosament científic d'anàlisi del comportament divorciat de la moral. Però que la cooperació impregni la nostra naturalesa implica que també ho fa la moral i, per tant, que no hi ha manera d'evitar l'ètica, l'emoció i la religió en el nostre intent d'entendre qui som i com hem arribat a ser el que som.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT