Com boten els que no voten

Els mateixos que no fa gaire repetien escandalitzats que els andalusos o extremenys que van venir a treballar a Catalunya “no són immigrants!”, perquè tots formem part de la pàtria comuna que és Espanya, ara s’esgargamellen demanant-los el vot de la unió, el del no, en tant que immigrants. I atien ofenses inexistents i un recel entre uns i altres que hauria fet impossible l’intercanvi de fluids. Com si aquests andalusos i extremenys no s’haguessin enamorat aquí de gent d’aquí i haguessin tingut fills i néts, mig andalusos o mig extremenys, doncs, que ara volem la independència. Que no en tenen ni idea ho demostra el remake de la pel·lícula Ocho apellidos vascos, que es veu que es dirà Ocho apellidos catalanes. Com si aquí, tots nosaltres, no portéssim cognoms barrejats. La gent que viu als guetos (i a Catalunya, com a tot arreu, n’hi ha, de guetos) no es barreja amb els de fora. No hi forma famílies.

Tot això —que repetim exhaustos— ve perquè els altres immigrants, els pakistanesos, xinesos, berbers, sirians, marroquins o libanesos que viuen a Catalunya, no han merescut ni un esment, per part dels genets de la casta diva. Aquests no voten. Per tant, no existeixen. No se’ls visita. I, en canvi, que agraïts que els estem els catalans per haver fet una cosa que no calia, que no era gens necessària, vivint en una “província” espanyola, com és aprendre la nostra llengua. De la mateixa manera que dono un gran valor simbòlic al fet que la meva sogra malaguenya, vinguda aquí sense res, li posés Marc al seu segon fill, podent-li posar Marcos, dono molt de valor al fet que la senyora xinesa de la botiga del meu poble retolés des del principi d’arribar en català, per respecte. Aviat els obvis se’n tornaran a Castella: els Robin Hood de porexpan, els fotocopiadors pirates del llibre del Pentateuc, els àngels de l’infern de la pàtria. Jo espero, el dia 27, votar també pensant en aquests que, si bé boten, no voten.