17/10/2015

De bruixa a fada, i viceversa

3 min
De bruixa a fada, i viceversa

La política dóna lloc, en ocasions, a estranyes paradoxes. Fins fa uns mesos la cancellera alemanya, Angela Merkel, apareixia fora del seu país, i en especial entre els europeus del sud, com la malèfica bruixa Austeritat, la responsable última de les retallades socials que patien portuguesos, grecs o espanyols, caricaturitzada pels carrers d’Atenes, Lisboa o Roma com un vampir escanyapobres, o com un Hitler femella.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En canvi, dins la República Federal la seva popularitat era màxima, potenciada per la imatge de guardiana de la prosperitat alemanya enfront dels meridionals dropos i malgastadors, però també davant dels immigrants aprofitats. Va ser tot just el passat 15 de juliol quan, davant les càmeres de televisió, Frau Merkel va fer plorar una nena d’origen palestí que demanava poder-se quedar a Alemanya: “Tu ets una noia molt simpàtica. Però saps que al Líban hi ha milers i milers de refugiats palestins. I que si els diguéssim a tots que poden venir..., i també als africans... No ho podem fer”.

Bé, per raons que tal vegada biògrafs i historiadors discerniran en el futur, sis setmanes després d’haver pronunciat aquestes paraules, i davant la crisi de refugiats desfermada a l’Europa sud-oriental, la bruixa Austeritat es transformava, a ulls de l’opinió continental, en la fada Solidaritat; o, si preferim la versió de Der Spiegel, en la “mare Angela” de Calcuta. Enfront de les reticències o les traves posades pels governs macedoni, hongarès, eslovac, etcètera, la cancellera Merkel sorprenia a tothom obrint de bat a bat als refugiats les portes d’Alemanya, parlant d’acollir-ne un milió o més cada any i forçant els altres socis de la UE -incloent-hi la refractària Espanya de Rajoy- a acceptar milers de demandants d’asil d’acord amb un sistema de quotes.

Naturalment, a la cancellera aquesta sorprenent metamorfosi li ha valgut d’entrada sorollosos aplaudiments, àdhuc d’aquells que més l’havien criticat com a inspiradora de l’ austericidi : per sort, les persones de bons sentiments abunden arreu, i era difícil no commoure’s davant les multituds de fugitius arrossegant-se sota les filferrades frontereres, o les famílies senceres caminant per les autopistes en cerca desesperada del paradís germànic.

Ara, però, quan l’atenció mediàtica al tema declina, quan centenars de milers d’aquells migrants de finals d’estiu ja són a Alemanya amb els inevitables problemes d’aclimatació i convivència que això comporta, l’embriaguesa de la solidaritat va deixant pas a una espessa ressaca. I la valoració de Merkel entre els seus compatriotes es desploma; i els socis de la CSU bavaresa es converteixen en els seus crítics més ferotges; i tant coreligionaris democristians com aliats socialdemòcrates contemplen horroritzats la perspectiva de veure arribar a la RFA milions més de demandants d’asil en els pròxims dos o tres anys. Avui no és arriscat afirmar que o rectifica aviat i a fons o la qüestió dels refugiats serà la tomba política de la senyora Merkel.

Aquí molts poden pensar: “Home, doncs ja fóra bonic veure una estadista europea sacrificar la pròpia carrera a la coherència dels principis ètics”. Sí, seria molt edificant, però no ajudaria especialment a calibrar l’envergadura del problema a què s’enfronta la Unió Europea en aquest terreny.

Aquest passat setembre, els mitjans van comparar la riuada humana que recorria els Balcans amb l’èxode republicà del 1939. Oblidaren precisar que aquell exili afectà mig milió de persones (la meitat, per poques setmanes) i que, un cop ocupada la frontera catalana pels franquistes, el flux es va estroncar del tot. També hom evocà els refugiats a Occident arran de la desfeta de la revolució hongaresa de 1956, sense subratllar que van ser tot just 200.000 abans que el llindar austro-hongarès quedés impermeabilitzat.

Avui, en canvi, no hi ha des de Turquia o des de Líbia fins a Alemanya cap frontera impenetrable ni cap mar dissuasiu, i encara menys quan hom porta un smartphone a la butxaca i quan el tràfic de persones ha esdevingut un formidable negoci. Sobretot, avui la quantitat de potencials nouvinguts és gairebé infinita. Només la guerra civil siriana ja ha foragitat d’aquell país 4 milions de refugiats, teòricament titulars del dret d’asil. Però, a més, ¿quants dels 35 milions d’iraquians, dels 35 milions d’afganesos, dels 200 milions de pakistanesos, etcètera, creuran que, perquè pertanyen a una minoria discriminada, o perquè se senten amenaçats per la violència als seus països, o perquè llurs famílies no els deixen casar lliurement, o ras i curt perquè aspiren a assaborir el way of life occidental que han entrellucat, poden, en els pròxims anys, posar-se en ruta cap al somni europeu? ¿Podríem gestionar-ho?

Per via d’exemple: la solució a la tragèdia siriana no pot consistir a buidar Síria de tots els adversaris de Baixar al-Assad i traslladar-los a Europa en qualitat d’asilats. La solució passa per fer caure militarment la dictadura. Obama no va gosar el 2013, i Putin se’n aprofita ara.

stats