La bullanga dels peatges

A l'autopista, les cues mai se sap com comencen, però sí com acaben. Acaben desfent-se després del peatge. Amb les revoltes populars passa el mateix, l'espurna arriba quan menys t'ho esperes. El 1835, en les bullangues contra l'absolutisme i l'incipient capitalisme, la guspira va ser una mala tarda de toros a la Barceloneta. El públic, emprenyat, va acabar cremant convents. Tot i que no existien ni el telèfon ni internet, la fúria es va escampar fins al monestir de Ripoll, que anys a venir Elies Rogent, mestre de Domènech i Montaner i Gaudí, refaria amb unes bones dosis d'imaginació. Els temps han canviat. Avui, quan la ira popular es desferma, les flames per sort només arriben als contenidors. Les maneres de protestar han canviat. El #novullpagar dels peatges expressa pacíficament un malestar popular que suma greuge fiscal i refús al daltabaix financer que està buidant les butxaques de la classe mitjana i aprimant l'estat del benestar que la protegia. És la nostra bullanga. De moment només fa aixecar barreres, ja veurem si farà caure res. Si les cues es desfan després dels peatges, les revoltes acostumen a acabar amb un retorn lampedusià a l'ordre: que tot canviï perquè tot segueixi igual. En el millor dels casos, les elits dirigents són les últimes a canviar de bàndol i les primeres a ocupar el nou poder. I sense pagar peatge.