Publicitat
Publicitat

El cafè s'apuja un 5.000%

Ens hem acabat malacostumant a parlar de la crisi com aquell que es refereix a les ametlles torrades o a les ulleres de sol, és a dir, a una cosa concretíssima que tothom sap què vol dir. El caràcter equívoc del concepte condueix, per força, a prendre decisions estranyes, a mantenir discussions absurdes, a intentar consensos impossibles. De què parlava exactament Rajoy la setmana passada quan emprava el mot crisi ? I a què al·ludien els acampats de la spanish revolution fa tot just un any? Parlaven del mateix? ¿Els comunicats del Banc Central Europeu i els de l'agència de qualificació de risc Moody's tenen al cap els mateixos referents? I els sindicats? ¿I la cada cop més agressiva trama de lobis corporatius de tota mena? De què parlen quan diuen crisi ? Sospito que cadascú s'ho fa venir de la manera que considera més oportuna per als seus interessos, cosa que és ben legítima, però que no obliga a la resta dels mortals a combregar amb determinades rodes de molí. Vull dir, simplement, que una cosa és respectar tots els punts de vista i l'altra ser un dòcil carallot que fa dringar l'esquella a còpia de fer que sí amb el cap.

Les hipoteques subprime han suposat un problema gravíssim al sistema bancari dels Estats Units. El falsejament sistemàtic de comptes dels successius governs grecs ha portat al problema concret que tots coneixem. A Islàndia es va desinflar la il·lusió d'una economia del no-res. Aquí hem viscut les conseqüències de la bombolla immobiliària, etc. La llista és llarga i mereixeria nombroses postil·les. Dit això -i crec que convindria repetir-ho més sovint- tornem a la intervenció parlamentària de Mariano Rajoy la setmana passada: de què parlava exactament? Per a què servien les duríssimes mesures econòmiques que va anunciar? Per combatre "la crisi", potser? Evidentment, no: ni les accions anunciades ni cap altre paquet de mesures imaginable poden fer front a un problema que té mil cares i una dimensió supraestatal i fins i tot supracomunitària. El que Europa ha imposat al govern de Rajoy no és pas que "resolgui la crisi" sinó una cosa tan i tan concreta com la reducció d'un dèficit públic inviable. Això no té res a veure amb les hipoteques subprime americanes, ni amb Grècia, ni amb el bacallà d'Islàndia. Estem parlant d'un problema concretíssim, no de "la crisi".

Doncs bé: ara que ja sabem de què parlem, parlem-ne. Per fer-ho, anant tot just a l'arrel del problema, hem de retrocedir uns 35 anys i evocar una frase apòcrifa que s'ha atribuït a Martín Villa, a Suárez i a mitja dotzena més de polítics de la Transició: " En Vascongadas hay un problema policial, en Cataluña hay un problema político ". La solució és prou coneguda: una cafetera ben grossa i un munt de tasses. Es tractava de diluir en cafè el problema polític català a còpia d'inventar-se identitats que ni tan sols eren assumides pels seus propis destinataris. Em puc imaginar la cara de perplexitat que devia fer un senyor de Santander quan, a finals de la dècada dels 70, li parlaven de Cantàbria... Aquella absurda sobredosi de cafeïna ha acabat costant un ull de la cara i és, sens dubte, la responsable bàsica de la inviabilitat estructural de l'estat espanyol. La mimesi, de vegades un punt paròdica, de les institucions que sí que provenien directament de la legalitat republicana i enfonsaven les arrels a l'Edat Mitjana, com la Generalitat de Catalunya, va generar una administració duplicada o fins i tot triplicada sense sentit. En algunes regions, va acabar funcionant com un gran miratge econòmic: les falses classes mitjanes sorgides de la sobreconcentració de funcionaris a Andalusia o Extremadura (on representen una quarta part de la població activa) van originar un problema estructural que passava i passa, inexorablement, pel dèficit fiscal català.

Per suposat, Rajoy no va plantejar -ni plantejarà mai- el problema que acabem de comentar en aquests termes. El PSOE tampoc no ho farà mai, per d. La correcció d'aquell excés de cafè de fa 35 anys és inassumible des de la perspectiva espanyola. Amb el pas del temps ha esdevingut alguna cosa més que una estratagema circumstancial per camuflar el problema polític que representava Catalunya: ara és la base econòmica d'extenses zones d'Espanya que viuen, directament o indirectament, de salaris públics relacionats amb la duplicació o triplicació d'administracions. Apujar l'IVA dels serveis funeraris i altres coses per l'estil no servirà de res, ni tan sols a curt termini. Sembla un bon moment per fotre el camp, no troben?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT