Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Quan les caixes ja no siguin el que eren

Un expert m'assegura que això de bancaritzar les caixes era inevitable, que n'hi havia de polititzades i d'ineficaces, i que almenys dels bancs saps qui n'és el propietari. Però jo, qui sap si per un atac de nostàlgia de la llibreta a la Caixa de Manlleu on vaig abocar la primera guardiola, no ho veig clar. M'insisteix l'economista que les caixes ja no són el que eren, que van quedar entrampades en la bombolla immobiliària, i que feien competència als bancs sense haver de retre comptes als accionistes. Però jo, orgullós de l'obra social i el compromís amb projectes culturals i de país d'algunes entitats, em temo que això no ho acabem perdent. L'expert hi torna i diu que la catalanitat no hi té res a veure, i que l'obra social la mantindran perquè ja està consolidada. Però jo, que amb la coartada de la crisi començo a haver vist massa coses, em quedaria més tranquil si l'obra social fos obligatòria, com fins ara. L'expert em diu que no té sentit fer-ne cap batalla, que cal assumir-ho perquè si els mercats, el Banc d'Espanya i el govern espanyol volen que les caixes siguin bancs, aquesta història tan bonica de 150 anys s'acosta al final, com ha passat amb altres indústries, oficis i empreses.

Però a mi que els inductors de la bancarització siguin els que són i que actuïn amb tanta precipitació no em tranquil·litza, sinó que se m'afegeix a l'atac inicial de nostàlgia un segon atac. De desconfiança.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT