En el camí i en la batalla (2)

Quan el van batejar com a Ambrose Everett Burnside ningú hauria dit que aquell nen de rínxols adorables es convertiria en una de les pitjors calamitats de l'exèrcit nord-americà. Va perdre exèrcits i batalles, i el que és astorador és que al final de la seva vida no era un home repudiat, sinó estimat pels seus conciutadans, que fins i tot van sufragar una estàtua eqüestre perquè presidís la seva tomba.

Vam començar aquesta sèrie dedicada als comandants més incompetents de la història amb el general Silvestre, un individu obtús, barroer i autoritari. Tenim la temptació de creure que tots els generals ineptes són com Silvestre, uns fatxendes cridaners. Bé, doncs Ambrose Burnside va ser tot el contrari. Un individu afable, amb aires de bonhomia. L'única aportació d'Ambrose Burnside al gènere humà van ser els bigotis sideburns (una inversió sil·làbica del seu nom); és a dir, aquest look tan propi del segle XIX que consisteix en unes patilles llargues que s'empelten amb els bigotis, tot deixant el mentó rapat. Però no ens hauríem de deixar enganyar: al marge del seu aspecte jovial, Burnside era un inútil absolut.

Burnside es va graduar a West Point amb un expedient mediocre, un aspecte que va compensar amb el seu caràcter alegre. Hi ha pocs casos d'un comandant que hagi estat igualment popular entre la tropa i els oficials. "El bo d'Ambri" (per Ambrose) era un gran gastrònom, un gran bevedor i un gran fumador, i sempre que podia convidava tothom a whisky, a purs i a foie francès. Però hi va haver algú prou lúcid per copsar l'autèntica dimensió d'Ambrose Burnside: el mateix president Lincoln. En privat, ja als inicis de la Guerra de Secessió, comentava: "Estic segur que amb esforç i perseverança la Unió aconseguirà vèncer els exèrcits rebels. Del que no estic tan segur és que pugui sobreposar-se a la imperícia de Burnside". I no li faltava raó.

La primera lliçó que s'ensenya a l'acadèmia militar és lluitar amb les forces agrupades; el primer que fa el perfecte general incompetent quan arriba al camp de batalla és dispersar-les. Com a la batalla de Bull Run, en què els rebels van destruir la brigada de Burnside en menys de mitja hora. Després tenim les prevencions militars òbvies, com aquella que diu que un exèrcit s'ha d'apropar a l'enemic amb una pantalla d'exploradors. A la batalla d'Antietam la falta de reconeixement del terreny va causar una massacre entre els homes de Burnside, que després va al·legar que no havia destacat exploradors... per no esgotar-los!

Com s'explica que ningú el cessés? La resposta és terriblement simple: Burnside va seguir sent general perquè queia molt bé a tothom. L'exèrcit, com qualsevol gran empresa, és un pou d'egos i ambicions. Els altres generals sabien que aquell home grassonet i sense pretensions mai no seria una prima donna , així que dirigien les seves enveges contra rivals directes. Els intents de degradar-lo van topar amb l'oposició del cos d'alts oficials, que consideraven Burnside un aliat en les intrigues de poder. Tot Lincoln necessita un Burnside per aprendre aquesta lliçó penosa i gran: és infinitament preferible tenir subordinats antipàtics però competents que simpàtics i incompetents.

A l'anomenada batalla del Cràter, per fi, Burnside es va superar a ell mateix i va causar una de les pitjors catàstrofes de la guerra. Durant el setge de Petersburg algú va tenir la idea d'excavar una gran mina sota les posicions confederades i omplir-la amb 8.000 quilos de TNT. Quan explotés seria molt senzill prendre les posicions a l'assalt. El problema és que ni Burnside ni ningú va preveure que una explosió tan colossal crearia un immens cràter de vint metres d'ample per deu de fondària. Fins a 10.000 soldats federals van quedar atrapats a dins mentre l'enemic, que de seguida es va recuperar, els tirotejava des de dalt i sense misericòrdia. L'estat major de Burnside va ser incapaç de reaccionar, entre altres motius perquè la meitat dels oficials estaven borratxos. En saber les notícies sobre el desastre Lincoln va moure el cap tristament i va sentenciar: "Només Burnside podia ser capaç de convertir una victòria segura en una catàstrofe total".

Burnside va acabar com a governador del seu estat, on va continuar sent la mar de popular mentre feia calamitats a tort i a dret, però això ja és una altra història. La setmana que ve abordarem un cas encara més patològic. La pregunta és: hi podia haver a l'exèrcit ianqui un militar encara més inepte que Burnside? I la resposta és que sí: el seu immediat superior, George MacClellan. Una pista: el coneixien com "el jove Napoleó".