Publicitat
Publicitat

En el camí i en la batalla (i 5)

Voldríem acabar aquesta sèrie dedicada als generals més ineptes de la història amb un personatge gairebé desconegut: Antoni Berenguer. Hi ha un element morbós i fascinant en les biografies dels grans generals incompetents: el fet que els errors d'un sol individu poden generar la mort de milers d'homes al seu servei. En el cas català potser encara és més greu, perquè en circumstàncies crítiques un individu pot anorrear un poble sencer.

Com és ben sabut el 1713 Catalunya afrontava els moments més decisius de la seva història. La Guerra de Successió s'acabava amb un pacte entre els contendents que deixava Catalunya abandonada i sense aliats, i amb les tropes borbòniques avançant per un país indefens. En aquestes greus circumstàncies Barcelona va decidir organitzar-se i resistir. I al capdavant dels seus exèrcits hi va posar un general castellà: Antonio Villarroel Peláez. (Villarroel havia nascut a Barcelona, ja que el seu pare, també militar, hi estava destinat, però la seva formació va ser essencialment castellana. El més probable és que mai arribés a parlar català.) L'estiu del 1713, doncs, l'exèrcit borbònic es va plantar davant de Barcelona i la va sotmetre a setge i bombardeig.

Segons la doctrina militar d'època, una plaça assetjada realitzava sortides , és a dir, atacs fulminants però limitats contra els assetjants, amb l'objectiu de mantenir la moral alta i destarotar les línies enemigues. Villarroel va demostrar que era un militar més que capacitat planificant una sortida d'un abast insòlitament ambiciós. La idea era enviar una expedició d'uns mil homes amb suport de cavalleria per mar, desembarcar al Maresme, recórrer el país i reclutar un exèrcit de voluntaris. Aquestes tropes es coordinarien amb la guarnició de Barcelona per atacar els borbònics, atrapant-los entre les dues forces. Un bon pla. El problema, el gran problema, va ser que al capdavant de l'expedició hi anava el que potser va ser el català més perniciós del segle XVIII: el diputat militar Antoni Berenguer.

Tot just tocar terra els expedicionaris van tenir un increïble cop de bona fortuna: els patriotes locals van informar-los que, molt a prop, a Mataró, els borbònics tenien en dipòsit tot el blat de l'exèrcit que assetjava Barcelona. És més, Mataró estava indefensa. Hem d'entendre la importància de la troballa: els 40.000 borbònics que assetjaven la capital catalana no podrien subsistir sense el blat de Mataró, entre altres motius perquè ells mateixos havien assolat el país i ja no quedava res més per rapinyar.

Bé doncs, Berenguer es va negar a atacar Mataró. A la vila s'hi havien refugiat les famílies botifleres més destacades de Barcelona i Berenguer no dubtava que la tropa catalana, de baixa extracció, assassinaria els botiflers i violaria les seves dones. És a dir, que la solidaritat de classe dels patricis catalans va excedir de bon tros el seu amor a la pàtria. I allò no va ser tot: un mes de penúries després, quan amb grans esforços l'expedició havia reclutat 5.000 entusiastes, Berenguer va patir alguna mena d'atac de fòbia social. En realitat no sabem què va passar pel cap de Berenguer, però el fet és que ell i els alts oficials es van embarcar a Alella i per sorpresa, de tornada a Barcelona, van abandonar miserablement tots aquells homes a la seva sort. Segons els cronistes quan Villarroel ho va saber va exclamar: " ¡Para Dios una ofensa, para el rey un deservicio, a la patria una ruina! "

Les lliçons històriques són tan òbvies que no val la pena comentar-les. Els generals que hem glossat en aquesta sèrie servien a potències mundials que podien sobreposar-se a la seva ineptitud; els països petits no poden permetre's Berenguers, ni militars ni polítics ni culturals. El pitjor de tot és que Berenguer no era el mal, només el símptoma: negant-se a atacar Mataró no feia res més que obeir ordres explícites del govern de Barcelona. Sempre ens preguntarem què hauria passat si s'haguessin capturat els dipòsits de Mataró o s'hagués atacat per l'esquena les posicions borbòniques que assetjaven Barcelona. Molt probablement el que va perdre la causa catalana no va ser l'excés de rauxa, sinó de seny.

Villarroel va seguir lluitant heroicament per la causa catalana i després de l'Onze de Setembre va ser empresonat en condicions d'una crueltat extrema. De Berenguer en va córrer el rumor que s'havia ofert servilment al nou règim. Avui en dia poca gent coneix la figura històrica d'aquests homes. Hauríem de recordar-los a tots dos, Antonio Villarroel i Antoni Berenguer. Les trajectòries exemplars i les deplorables tenen en comú que totes dues indiquen el camí a seguir.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT