Publicitat
Publicitat

El camí cap a la pau al Pròxim Orient no ha canviat

No era el principi de cap nova política dels Estats Units pel que fa a les fronteres d'Israel, ni tampoc devia ser cap sorpresa per als líders israelians quan el president dels EUA, Barack Obama, va declarar: "Les fronteres entre Israel i Palestina s'haurien de basar en els límits del 1967 amb permutes realitzades de mutu acord, de manera que quedin establertes unes fronteres segures i reconegudes pels dos estats".

La resolució 242 del Consell de Seguretat de l'ONU, del 22 de novembre del 1967, va marcar la fi de la guerra d'aquell mateix any i ha estat àmpliament reconeguda per totes les parts implicades com la base per a un acord de pau. Les frases claus contingudes en aquesta resolució són "Recalcar la inadmissibilitat de l'adquisició de territoris mitjançant la guerra" i "Retirada de les forces armades d'Israel dels territoris ocupats en la confrontació recent". En aquesta referència s'hi incloïen Cisjordània, Gaza i Jerusalem est, a més dels territoris pertanyents al Líban, Egipte i Síria.

L'any 1978, a Camp David, el primer ministre d'Israel, Menahem Begin i el president egipci, Anwar al-Sadat, van acceptar les paraules següents: "La base acordada per a la solució pacífica del conflicte entre Israel i els seus veïns és la resolució 242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, en la seva totalitat". En referència concreta a Cisjordània i Gaza, els israelians i els egipcis van declarar de mutu acord: "Per dotar d'una autonomia completa els habitants, per aquests acords, el comandament militar i l'administració civil d'Israel es retiraran tan bon punt una autoritat d'autogovern hagi estat elegida lliurement pels habitants d'aquestes regions". Com a conseqüència dels Acords d'Oslo del 1993, una autoritat d'autogovern va ser elegida lliurement el gener del 1996, amb Iàsser Arafat com a president i amb 88 membres del Parlament.

L'abril del 2003 el full de ruta del Quartet Diplomàtic del Pròxim Orient amb el suport del president dels EUA, George W. Bush, començava amb aquestes paraules: "Un acord de pau, negociat entre les parts, donarà lloc a la creació d'un estat palestí independent, democràtic i viable que conviurà en pau i seguretat amb Israel i els estats veïns. L'acord de pau resoldrà el conflicte palestino-israelià, i posarà fi a l'ocupació que es va iniciar l'any 1967". A més, els 23 estats àrabs i els 56 estats islàmics han ofert la pau i la normalització de les relacions amb Israel, però han demanat a Israel "la retirada total d'Israel dels territoris ocupats des del 1967".

Totes aquestes declaracions, esclar, assumeixen que Israel pot viure en pau dintre de les fronteres reconegudes internacionalment; però no amb els territoris que va ocupar l'any 1967. Israel es va retirar del Sinaí com a resultat del tractat de pau amb Egipte del 1979; però encara ocupa i continua colonitzant els alts del Golan, de Síria, Jerusalem est i Cisjordània. (Quant a la dècada dels setanta jo participava en les negociacions, estava clar que ni Israel ni Egipte pretenien retenir el control de Gaza, i Israel se'n va retirar l'agost del 2005, tot i que encara manté el setge sobre la regió.)

Durant més de tres dècades, l'ocupació israeliana de territoris àrabs ha estat un assumpte clau no resolt. Ras i curt, Israel ha de tornar els territoris ocupats a canvi de la pau. Mai no hi ha hagut cap dubte en la legislació internacional en relació amb el territori ocupat, tal com ho expressen les resolucions de l'ONU, les polítiques oficials dels Estats Units i les dels membres del Quartet Diplomàtic del Pròxim Orient (els EUA, l'ONU, la UE i Rússia).

Algunes de les propostes de pau han inclòs la mateixa advertència que hi havia en el recent discurs del president Obama: la frontera anterior al 1967 pot ser modificada com a conseqüència d'intercanvis acordats de territori per permetre la permanència dels colons israelians en les zones pròximes a Jerusalem, en el que actualment és territori palestí ocupat, a canvi de l'entrega d'una superfície equivalent de territori israelià als palestins.

Una proposta interessant que em va fer l'any 2005 l'aleshores primer ministre d'Israel Ariel Sharon era que aquest territori intercanviat podria comprendre el corredor entre Gaza i Cisjordània (uns 50 km), on s'hi podria construir un tram viari i una autopista. La seguretat aniria a càrrec d'Israel; però els palestins en tindrien la propietat i la gestió. És només una possibilitat.

Dues circumstàncies recents han afegit urgència al procés de pau: els moviments d'unificació de les principals faccions palestines per poder negociar amb una sola veu i el fet que és possible que, al setembre, a l'Assemblea General de l'ONU hi hagi una votació per reconèixer Palestina com a estat. És probable que uns 150 membres de l'ONU estiguin preparats per emprendre aquesta acció.

L'únic pla de pau viable són unes negociacions de bona fe, i el punt clau seguirà sent el mateix: que Israel estigui disposat a retirar-se dels territoris ocupats, amb l'excepció de petites permutes de territoris acordades amb els palestins.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT