Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

La cançó de l'enfadós (Monago's song)

Bossa! Bossa! [dels collongs ], assim voce me mata ; ai Trias, així tu me mates. Ai!, si jo et pego [una patada als collongs ], ai, ai!, si t'agafo [en el meu AVE]. Delícia, delícia [nyam], assim voce me mata [vine i digues-m'ho a la cara], ai!, si jo et pego [una patada als collongs ], ai ai!, si t'agafo [en el meu AVE]. Sábado na balada [els caps de setmana a l'estació de Badajoz] a galera començou a dançar [la gentada es va posar a ballar], e passou a menina mais linda [i va passar el Trias movent la cua], tomei coragem e comecei a falar [em vaig prendre un conyac i li vaig començar a pegar]. Bossa! Bossa! [dels collongs ], assim voce me mata [tot ho voleu per als catalans]; ai Trias, així tu me mates. Ai!, si jo et pego [una patada als collongs ], ai ai!, si t'agafo [en el meu AVE]. Bis ad infinitum.

Amb permís de Michel Teló i amb unes quantes llicències que ens hem permès, aquesta seria la cançó de l'estiu (i de tot l'any: vaja, com aquell qui diu la cançó de l'enfadós) que l'artista José Antonio Monago, en les seves hores lliures president poliglot de la Junta d'Extremadura, li va cantar despús-ahir a l'alcalde de Barcelona. Sens dubte, Monago estava convençut de cantar-li a Trias la canya i les veritats, però només va aconseguir cantar com les granotes. En tot cas i com era de preveure, el seu estirabot testicular va anar directe al número 1 de les llistes de la collonada (mai més ben dit) de la setmana: n'hi havia prou de veure com vibraven ahir les xarxes socials (o, sense anar més lluny, l'Ara.cat) amb els comentaris i les conyes a compte de la sortida del collonut senyor Monago.

La cosa no passa de ser una altra anècdota ridícula d'un altre president de comunitat autònoma (una d'aquestes que es van inventar sobre la marxa mentre servien el cafè per a tothom de la Transició) que confón la responsabilitat que li han donat les urnes amb una farra tavernària (ja n'hem vist uns quants), però tampoc no deixa de servir de recordatori d'un seguit de coses. Una, que el PP va ple de dirigentets locals que s'han cregut de bon de veres tot allò del sin complejos , i que estan decidits a convertir el debat públic en un programa permanent del Sálvame Deluxe . Dues, que algun dia ens hauran d'explicar què els aboquen al menjar, als presidents extremenys (tant els del PSOE com els del PP) per arribar a ser tan integralment impresentables. I tres, que la grapejadíssima jugada de presentar-se com a coratjosos defensors (amb dos collongs ) dels interessos de la seva gent, davant de la presumpta avidesa dels catalans garrepes i malvats (i faltats d'atributs, per dir-ho com l'alcalde Trias), continua sortint-los a compte a aquesta mena de campions de la demagògia i de la vergonya aliena.

Que segueixin cantant la seva cançó, doncs, i que vagi de gust la festa. La cosa, però, convida a un parell de conclusions. Una, potser sí que ja n'hi ha prou d'aquesta broma de les autonomies. I dues, que no és cap secret que és molt millor anar tot sol que en companyia de hooligans .

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT