Una cançó de l'enfadós
Acabem de viure unes setmanes de nostàlgia commemorativa amb els 25 anys dels Jocs Olímpics del 1992. Una nostàlgia excessiva, a parer meu, mancada de qualsevol esperit crític i, en alguns casos, políticament manipuladora: no han estat pocs els qui han evocat la “pau olímpica” i la “unanimitat institucional” d’aleshores per contrastar-les amb l’actual “divisió” provocada pel nefast procés independentista.
En tot cas, l’esmentada efemèride ha retornat a la superfície una qüestió que fa lustres que apareix i desapareix del debat polític i mediàtic barceloní: la qüestió Samaranch. Alguns reportatges periodístics, cartes al director de determinats diaris i un article de Luis Racionero a La Vanguardia ( Barcelona i Samaranch, 28-07-2017) han alimentat la tesi que la capital catalana s’hauria mostrat desagraïda amb qui fou president del COI; que, després d’haver “lluitat tant per la ciutat” fins a aconseguir-li uns Jocs Olímpics, Barcelona més aviat renega sectàriament del personatge; i que aquest deute moral s’ha de pagar. Examinem-ho.
Els panegiristes pòstums de Juan Antonio Samaranch -l’article de Racionero n’és un exemple- comencen minimitzant el seu compromís amb el franquisme, com si s’hagués limitat a una despreocupada militància juvenil falangista (la de senyorets com ell, Mariano Calviño, Francisco Godia, Jaime Castell, etcètera, reis de la vida nocturna barcelonina dels anys 40 i 50 i coneguts com la brigada del amanecer ) i, després, a l’exercici de càrrecs relacionats amb l’esport, sense càrrega ideològica i preparatoris de la seva futura carrera olímpica.
Tanmateix, la realitat és una altra. De fet, Samaranch va ser regidor del consistori franquista barceloní del 1954 al 1962, procurador en Cortes del 1964 al 1977 -catalogat sempre entre els azules, els falangistes- i, a banda de les responsabilitats esportives, ocupà la presidència de la Diputació de Barcelona entre el 18 de juliol del 1973 i el 24 d’octubre del 1977.
Aturem-nos un moment en aquesta etapa. El seu nomenament va ser obra de l’ultrareaccionari govern de Carrero Blanco, i durant els convulsos 28 mesos següents (mort de l’almirall, govern d’Arias Navarro, execució de Puig Antich, primera malaltia de Franco, afusellaments del setembre del 1975, etcètera) l’adhesió de Samaranch a aquell règim acorralat i assassí restà inquebrantable, sense el més mínim gest crític; la seva presència -camisa blava, casaca blanca i brazo en alto - tampoc no faltà en cap dels actes de refermança feixista del període. I quan, per fi, arribà la mort del dèspota, el missatge del president de la Diputació fou inequívoc: “ Su intervención [la de Franco] en España durante 39 años ha significado prosperidad y la paz más larga que ha conocido nuestro país desde hace siglos. [...] Hoy España, y dentro de ella Cataluña, experimenta una amarga sensación de orfandad política ”.
L’agut contrast entre aquestes paraules i el sentiment real de la gran majoria dels catalans explica que la impopularitat de Samaranch es disparés, en el gradual desglaç del 1976-77. Vam ser molts milers els barcelonins que, el dia de Sant Jordi del 1977, acudírem a la plaça de Sant Jaume per cridar no tan sols “Samaranch, fot el camp!”, sinó també el més contundent “Samaranch dimissió, per feixista i per cabró!” El rebuig polític que el personatge suscitava era tan notori que, de cara a les crucials eleccions del 15 de juny del 1977, el govern d’Adolfo Suárez prescindí del partit neofranquista que Samaranch s’havia empescat per sobreviure (Concòrdia Catalana, es deia) i no va preveure incloure’l a ell en les llistes catalanes de la improvisada Unión de Centro Democrático. Això sí, li brindà una sortida honorable com a ambaixador espanyol a Moscou.
Allà, Samaranch se sentí com el peix a l’aigua -al capdavall, entre el funcionament del poder a l’Espanya de Franco i a l’URSS de Bréjnev tampoc no hi havia gaires diferències, retòrica a banda-, hi desplegà les seves provades habilitats socials i, en menys de tres anys, assolí la presidència del Comitè Olímpic Internacional.
Que, un cop en aquesta estratègica posició, concebés la idea d’impulsar uns Jocs Olímpics a Barcelona per tal de rehabilitar-se davant dels seus conciutadans i fer-se perdonar el passat franquista, resulta molt plausible i, en darrer terme, va tenir un resultat positiu. Les autoritats i les elits barcelonines, catalanes i espanyoles de l’època s’hi van avenir, i tant abans com després del 1992 van cobrir Samaranch d’afalacs i de guardons, des de la Medalla d’Or de la Generalitat fins a un títol de marquès.
Ara, una cosa és això, i una altra que aquell famós “ à la ville de... Barsalona ” pogués esborrar tres dècades de militància en un partit feixista i un quart de segle exercint de jerarca de la dictadura sense cap objecció. I sense cap disculpa: entre el 1977 i el 2010, entrevistat centenars o milers de vegades, Samaranch no cregué mai necessària la mínima autocrítica pel seu passat polític.
¿Artífex de l’obtenció dels Jocs? Segurament. Ciutadà democràticament exemplar? De cap manera.
