Publicitat
Publicitat

El candidat natural

Zapatero ha dit que "a ningú li ha d'estranyar que Alfredo sigui el candidat natural i únic". Si es natural és únic, això ho entenc. I per tant fer primàries era ociós. Busco al diccionari natural : "Produït per la natura, no degut a la mà de l'home"; o també: "Que pertany a la natura pròpia d'un ésser". No discutiré pas que la naturalesa d'un home polític com Rubalcaba contingui en potència la condició de candidat. Però, en democràcia, la ciutadania té l'última paraula, de manera que la natura proposa però la gent disposa. Precisament la democràcia, la filosofia i la polis varen néixer juntes a Grècia per acabar amb un món orgànic en què cadascú tenia rols assignats de per vida per la naturalesa. I així es van crear les condicions perquè els homes lliures poguessin construir el seu destí.

Si Zapatero dóna carta de naturalitat a l'elecció de Rubalcaba és, evidentment, per silenciar les veus que posen en dubte el procés de selecció seguit: unes primàries amb candidat únic. Si Rubalcaba era el natural, el que la naturalesa del partit i del candidat en franca harmonia exigien, les primàries eren una pèrdua de temps. Aquest recurs dialèctic del secretari general del PSOE em sembla significatiu perquè és bastant usual. Sovint hem sentit parlar a Catalunya i a Espanya de majoria natural, per donar a entendre que hi ha partits que viuen una concordança amb els electorats que està per sobre de les opcions individuals; sovint hem sentit parlar de les nacions polítiques com una realitat natural més enllà de les voluntats de la ciutadania i de les contradiccions de la història. I les paraules de Zapatero em semblen significatives també com a símptoma de la facilitat amb què s'oblida la singularitat de la democràcia i la fragilitat que la caracteritza.

Què vull dir amb això? Senzillament que, com ha explicat Claude Lefort millor que ningú, la democràcia sempre està oberta a la incertesa. I si la incertesa desapareix, la democràcia també. I això és el que inquieta profundament governants i governats. Els governants -com tothom qui té poder- volen que tot sigui perfectament previsible llevat dels seus propis capricis. (Des del Llibre de Job sabem que l'arbitrarietat és una característica del poder.) Per això el governant sempre viu amb un peu en la democràcia i l'altre en l'autoritarisme, se sent insegur perquè no pot proclamar el caràcter natural del seus desitjos, perquè siguin imperiosa realitat. Els governats voldrien que els governants els garantissin una previsibilitat tranquil·litzadora, una seguretat inhumana, perquè la humanitat està feta de conflictivitat i imprevisió. Però precisament la democràcia és el reconeixement que tots vivim a la intempèrie, perquè així cal controlar l'abús de poder, perquè ningú ens pugui imposar la seva voluntat en nom de la naturalesa de les coses.

No, la democràcia no és el lloc ni dels candidats naturals, ni de les lleis inqüestionables de l'economia, la raça o la història, que converteixen els ciutadans en números d'una història determinada, de la qual ningú vol assumir responsabilitats. No, els candidats naturals no són propis de la democràcia, pertanyen a l'aristocràcia; de la mateixa manera que les majories naturals no corresponen a la democràcia sinó a l'etnicisme.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT