Un canvi idèntic a si mateix
El canvi és una cosa que acostumen a prometre els partits grans, els que tenen opcions de manar de debò. Els petits solen prometre coses més especialitzades, com ara la independència o que els tomàquets tornin a tenir gust de tomàquet, per posar-ne un parell d'exemples. Però els partits grossos, els que tothom sap que estan predestinats a remenar les cireres i que arrosseguen amb alegria l'etiqueta de partits seriosos i de govern (els partits seriosos i de govern són els que es reuneixen, assíduament i amb completa naturalitat, amb els presidents dels bancs), aquests sempre prometen el canvi. Sobretot quan no saben què més dir, que és una cosa que als partits seriosos i de govern els passa sovint.
Això que dic es pot comprovar en aquesta campanya d'ara, en què PP i PSOE competeixen per abanderar l'opció del canvi (a les eleccions espanyoles els únics partits seriosos i de govern són aquests dos; CiU, en canvi, s'ha de conformar a presentar-se com a força decisiva, i guardar-se el reclam del canvi per als comicis catalans). El PP ho té molt bé, perquè fa set anys que no governa i amb això en té prou per presentar-se com el canvi per antonomàsia, a pesar que tant el seu candidat com el govern que pugui formar estiguin més vistos que el tebeo. Més peluda, en canvi, és la tasca del PSOE i del candidat Rubalcaba, que es veuen obligats a presentar-se com el canvi de si mateixos, cosa que és molt entretinguda des del punt de vista de la retòrica (el PSC ha tornat a excel·lir amb el seu enèsim remix del "si tu no hi vas, ells tornen"), però d'eficàcia més que dubtosa a l'hora de guiar el personal cap a les urnes. (Seguint amb el PSC, Montilla es va presentar a la reelecció com "el canvi real" i sí que n'hi va haver un, de canvi: que va deixar de ser president de la Generalitat de manera massiva i fulminant.) I així estem. Tot té una explicació: Felipe González va arrasar l'any 1982 prometent el canvi i des d'aleshores a ningú se li ha acudit una idea millor, la qual cosa ens tranquil·litza enormement sobre la capacitat d'anàlisi de la realitat que apliquen els partits a la seva labor.
Sigui com sigui i com deia el poeta, vindrà el canvi i serà el del PP. L'avantatge d'aquest canvi és que podem començar a fer-nos-en una idea fent un cop d'ull a les moltes comunitats autònomes on el partit de don Mariano ja governa. A les Balears, per esmentar la que li agafa més a prop a un servidor, el canvi ha estat tan espectacular que el nombre d'aturats s'acosta als noranta mil, una xifra que situa l'arxipèlag al capdavant de l'estat espanyol en índex de desocupació, fins i tot després d'haver gaudit d'una temporada turística inesperadament bona. Davant de tan infausta notícia, la reacció de l'executiu de Tutanramon Bauzá no s'ha fet esperar: trauran a subhasta la meitat dels cotxes oficials del govern balear, perquè es vegi que prediquen amb l'exemple. I la culpa, en tot cas, és del govern anterior, que és una cosa que no havíem sentit mai. Això sí que és un canvi, mecatxindena.
