Publicitat
Publicitat

La capsa de Pandora

De les revoltes del nord d'Àfrica i del Pròxim Orient n'hem dit massa de pressa revolucions, quan de fet estan marcades per una barbàrie humana que no hauria d'haver-se produït. Com a fenomen han estat amplificades per unes imatges impactants que han provat al món que, pel que sembla, el comportament humà ha canviat poc des de l'Edat de Pedra.

Prenguem l'assassinat de Gaddafi, per exemple. Les imatges fins i tot el feien aparèixer com a víctima a ell, que havia estat el botxí per excel·lència. Le Canard Enchaîné, el diari satíric francès, va revelar en la seva edició del 26 d'octubre del 2011 que el coronel havia estat condemnat a mort tant per París com per Washington. Pot dir-se, doncs, que si a Líbia s'hi crea un estat islàmic això caldria interpretar-ho com un resultat que entraria dins els objectius dels aliats.

El que està passant a la regió tindrà un impacte en tot el subcontinent nord-africà. Hi haurà conseqüències a tota la Mediterrània. L'espectre islamista no es descarta; ben al contrari, el conflicte de Líbia li dóna una segona vida i un restabliment. Els libis i els tunisians ja ofereixen els seus serveis als islamistes algerians. Mentrestant, el règim algerià es mou cap a l'autorització del partit islamista prohibit (el FIS) i per tant juga un doble joc: crida que ve el llop per donar una imatge laica a la comunitat internacional, i alhora fomenta el salafisme a través d'imams que utilitza per obtenir el suport dels islamistes i així mantenir-se en el poder.

Cal entendre, doncs, que Al-Qaida és en certa manera una trampa. El règim algerià aprofita les accions d'Al-Qaida per presentar-se davant de la població com l'única alternativa als terroristes i, d'aquesta manera, mantenir l'statu quo; un statu quo, esclar, que no dóna lloc a una democràcia real amb eleccions lliures, i que els islamistes aprofiten per islamitzar l'educació i moralitzar la societat mentre no arriba la república islàmica. La nova reconfiguració geopolítica de la regió els dóna el triomf. Per evitar-ho, els promotors de la guerra humanitària tenen el deure d'impedir que les forces obscurantistes posin fi al somni de llibertat, però no serà així: els progressistes d'aquests països demanen ajut des dels anys 90, i res no fa pensar que ara l'obtindran de cop i volta.

La reaparició de la bandera del rei Idris a Líbia (que simbolitzà la independència de la colònia) i el desig d'un retorn de Tunísia a l'era d'abans de Ben Ali demostren la voluntat d'eliminar el parèntesi de les dictadures. No obstant això, aquesta comprensible reacció ha resultat suïcida, perquè el retorn al passat farà que es perdin els elements positius conquerits. Les dictadures, tot i això, han aportat una certa laïcització: a Tunísia, almenys des del punt de vista formal de les lleis, hi ha més igualtat entre homes i dones. Presenciem, doncs, una mena de segona descolonització. I això fa pensar en els salafistes, que sempre esperen una nova ennahda panàrab i panislàmica, és a dir, el retorn de l'edat d'or de l'islam, el renaixement d'una gran nació àrab unida que en el seu moment propugnà Nasser. Un moviment que, entre altres coses, desatén les especificitats de les minories, com per exemple aquella de la qual formo part, els amazics.

Els règims corruptes que ara cauen derrocats han lliurat guerres contra els islamistes, però s'han oblidat de lliurar una guerra contra l'islamisme que ara pren el poder. No és casual que la primera sol·licitud de Ghannouchi fos la de controlar el ministeri d'Educació tunisià. Altres islamistes tunisians (menys explícits, més pragmàtics) no van exigir una república islàmica, sinó el retorn de l'islam a l'espai social. Ara, sense esmentar ni una vegada la llei xaria, sinó més aviat mitjançant una reafirmació de l'islam i de la identitat musulmana al si d'un poble mig afrancesat, el partit polític Ennahda, guanyador de les legislatives, juga amb les paraules i mira de no espantar.

Aquesta és la reacció, potser comprensible però equivocada, a l'occidentalització forçada i imposada pels dictadors: Tunísia gira l'esquena a Occident i mira cap a l'Orient, lliscant lentament cap a la reislamització de la societat amb una inèrcia que les restes del moviment progressista difícilment podran aturar. Cal subratllar les semblances amb el cas turc: després que Atatürk secularitzés Turquia, aquell model en realitat laic va passar a ser objecte d'una reivindicació interessada per part dels islamistes turcs, que el presenten com un matrimoni exitós entre l'islam i la democràcia. En realitat, si el model turc resisteix és gràcies a un fort creixement econòmic i a un exèrcit encara capaç de defensar els valors de la república. Però fa temps que els tradicionalistes turcs van començar a treballar amb paciència i atenció per posar-hi fi, tot reduint la influència de l'exèrcit, principal baluard i defensor de la laïcitat. No ho oblidem: els islamistes de tot el món consideren la laïcitat estatal incompatible amb l'islam. El laïcisme és sinònim d'heretgia a tot arreu, incloent-hi Turquia.

Als anys 80, els revoltats de l'Iran van ser joves d'esquerres, però els islamistes els van robar la revolució. A Tunísia, els revoltats han estat els joves de Facebook, però un altre cop ja no són ells els que encapçalen el canvi. L'home que es va suïcidar calant-se foc a Tunísia, Bouazizi, estava desesperat per la desocupació, i no protestava pas a favor d'aquesta identitat musulmana que els islamistes han convertit en el centre exclusiu de la seva retòrica. Potser hem de passar primer per aquesta etapa, potser primer cal que aquests països es vacunin perquè després la religió pugui passar a viure-hi en l'àmbit privat: així potser la revolució podrà fer-se realitat un dia. No obstant, ara per ara, tal com ha assenyalat l'opositor marroquí Diouri Moumen, exiliat a Madagascar, l'única afirmació certa és que "ja hem fet tard per a la revolució".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT