Publicitat
Publicitat

El gir d’Europa

L’europeisme té dues possibilitats: o no fer res o deixar d’emfatitzar la integració econòmica i promoure la integració política pel que fa a la seguretat i la justícia

Com vaig escriure ara farà dues setmanes a l’ARA ( “Els límits d’Europa”, 30 de maig), l’aprofundiment de la Unió Europea per la via de més integració fiscal no és políticament factible. Europa és massa heterogènia en interessos i estructures econòmiques per poder conciliar-los sota una norma constitucional i uns pressupostos únics.

L’exemple dels Estats Units, articulat al voltant d’un govern federal preeminent tot i la seva diversitat, no serveix. És cert que aquella economia és més desigual que França o Alemanya i, sobretot, que els països més petits d’Europa. Però quan sumem totes les economies d’Europa, la desigualtat de tot aquest continent és similar o lleugerament superior a l’americana. Amb una diferència: els Estats Units són una nació; Europa, no.

El naixement real de la nació americana es pot datar amb molta precisió: la Guerra Civil Americana. Abans de 1861 la gent s’hi referia en plural: “ The United States are”. Després de 1865, tothom en parla en singular: “ The United States is”. Europa, en canvi, no arriba ni a l’invent (espanyolíssim tot i no haver estat mai aplicat a Espanya) de nació de nacions. Europa és un matrimoni de conveniència amb una de les parts convençuda (amb més o menys raó) que és el pagador permanent de l’altra part i que qualsevol canvi en el marc econòmic actual és una amenaça a la seva sobirania.

Europa és un matrimoni de conveniència amb una de les parts convençuda (amb més o menys raó) que és el pagador permanent de l’altra part

Considerant aquesta realitat, l’europeisme té dues possibilitats. La primera és no fer res: acceptar els límits de la UE; fer retocs cosmètics; esperar que no hi hagi cap nova crisi econòmica que faci naufragar el barco europeu. La segona via és fer un gir en el projecte en marxa, deixant d’emfatitzar la integració econòmica i promovent, en canvi, la integració política en dues direccions: la de seguretat (interior i exterior), que interessa sobretot al nord i a l’est d’Europa, i la judicial, que beneficiaria l’Europa del sud (i part de l’Europa oriental).

Més enllà de la integració econòmica, que ha arribat a segrestar la idea d’Europa com a projecte comú, els fundadors de la Comunitat (ara Unió) Europea van crear-la per pacificar el continent: europeitzant Alemanya; relligant la Gran Bretanya, que històricament havia estat al marge de la política continental i havia anat canviat d’aliat per equilibrar les forces dels diferents estats europeus; neutralitzant el conflicte ètnic i lingüístic a l’Europa central i oriental; i forjant un bloc que pogués democratitzar, per la força de les idees i el comerç, les perifèries russa, turca i magribí.

La raonable presumpció dels europeus més favorables a la UE és que amb la federalització es limitarà la incompetència dels polítics estatals

Tots aquests objectius, absolutament lloables, no requereixen una unió fiscal o pressupostària. És possible assolir-los mitjançant la formació d’una estructura militar i un exèrcit unificats. És cert que l’OTAN fa les funcions de paraigua de seguretat europea. Tanmateix, no va més enllà d’una aliança defensiva entre estats sobirans i ara dependent d’un Washington amb lligams estranys amb Moscou. Sentir la cancellera d’Alemanya a Munic, ara fa dues setmanes, advertint als europeus que havien d’entendre que Europa havia d’espavilar-se sola no em va agradar gaire. Sobretot perquè ho va fer en una festa de la cervesa, i a mi els discursos polítics en cerveseries alemanyes em recorden un líder alemany ben conegut del període d’entreguerres. Tot i això, la integració en polítiques de seguretat hauria de tenir prioritat, per fer front tant a l’amenaça islamista com a la pressió russa sobre Europa oriental.

Com que els països del sud d’Europa van ser actors més aviat marginals en els grans conflictes bèl·lics del segle XX, la resposta militar els deixa relativament indiferents. Bloquejada la unió fiscal, queda, però, un altre camí per estimular el seu interès per Europa. Les enquestes a nivell europeu mostren sistemàticament que els europeus més favorables a la Unió són aquells que es mostren més insatisfets amb les elits polítiques del seu estat: els italians, els espanyols, els portuguesos, els grecs. La seva presumpció, raonable, és que la federalització d’Europa els permetrà limitar la corrupció i la incompetència dels polítics estatals.

A més de les eleccions, la via normal per controlar el poder executiu és el poder judicial. El problema és que, com està demostrant el cas dels catalans, la justícia (des de fiscals fins a jutges i magistrats del Tribunal Constitucional) actua a Espanya com el braç militant de l’elit política que controla l’estat i que minoritza Catalunya. Independitzar-se d’aquest estat i d’aquella justícia és, si se’m permet el joc de paraules, la solució més justa. Ara bé, com que el segrest de la justícia també afecta altres països del sud d’Europa i d’Europa oriental, una solució complementària (i més global) passaria per crear un sistema de fiscals europeus. Imaginem que els fiscals passessin a ser nomenats pel Parlament Europeu. Imaginem que aquests fiscals no poguessin ser assignats al seu país d’origen. I, finalment, imaginem que aquests fiscals controlessin, en col·laboració amb la judicatura, una autèntica policia judicial (europea). El servei que farien al benestar dels ciutadans europeus i la causa d’Europa seria immens.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT