Acorralats i decadents no deceben
COMENÇO amb una confessió. Els optimistes patològics a vegades ens creiem que fem anàlisi i projectem una lògica que ens sembla aclaparadora però que no acaba de coincidir amb la realitat. El 22 de juny vaig escriure que “Rajoy no serà mai més president i Jorge Fernández Díaz mai més serà ministre” i a vegades he temut que m’hauria d’empassar les paraules i demanar disculpes. Encara no les tinc totes, de fet.
Però el corrent pessimista tampoc no l’encerta. Hi ha instal·lada la cantarella que mai no passa res, i passa el contrari: mai no havíem vist tants canvis. El problema és que els finals d’etapa són llargs, feixucs i incòmodes de veure i viure. Els patim. Aquesta agonia electoral espanyola n’és un gran exemple.
Un fet inqüestionable és que cada cop queden menys intocables. Va haver de plegar el rei per un elefant que tot i estar difunt va ser la gota que va fer vessar el got, i una infanta es va asseure als jutjats. I al País Valencià i les Balears els que semblava que sempre guanyaven i mai llepaven ara llepen més que no guanyen.
També s’imposa la idea que la corrupció mai no passa factura al PP, i una lectura superficial dels resultats electorals sembla indicar-ho, però és inexacta. Si d’una majoria absoluta passes a no poder manar ni amb la crossa patrocinada de Ciutadans i tens cada dia un nou encausat, hi haurà renovació per força, si no és que es pot manar per plasma des de la presó.
I una última cosa: degudament acorralats, els presumptes corruptes com la grandíssima Rita -“eres la mejor”- Barberá mai no deceben i prometen tardes brillants de decadència torera, com la d’ahir. Rajoy la va posar com a exemple de “ lealtad al partido ”, i ella hi correspon abandonant el PP i amorrada al caloret de la butaca de senadora aforada. Llàstima que sigui la trista realitat, perquè si fos una pel·lícula seria de les de crispetes XXL.
