Elogi dels nens que mai deixen de dibuixar

ELS NINOTAIRES em provoquen admiració, perplexitat i enveja. Els admiro per la força de la seva feina, em deixa perplex la seva manera de treballar, tan allunyada de la meva, i sovint estic gelós de l’eficiència del seu traç, de com diuen tan poc amb tan poques paraules.

Com a xerrameca exposat als excessos, aplaudeixo la capacitat de síntesi que tenen. I els extrems en què es mouen, sense complexos, entre la ingenuïtat i la bufetada. Com que les paraules són una meravella però són tramposes, tant ens serveixen per dir coses com per amagar-les. Poder matisar és un luxe i també un parany: pots enriquir el que dius però també pots embolicar la troca. O no impactar com ho fan ells, no provocar, no remoure. No commoure.

Alguns dibuixants de còmic que tinc la sort d’haver tractat, com l’estimadíssim Juanjo Sáez, no deixen de ser nens que encara es desfoguen amb el llapis. I per això combinen la candidesa amb la mala llet. Són capaços de fer una obra naïf, que et sorprèn perquè de tan previsible i fàcil ja ningú no s’atreveix a dir-ho, i l’endemà poden disparar amb la potència d’un franctirador que allà on posa l’ull posa la bala, i fa mal. Mantenen una puresa emocionant que els pot fer tendres i una capacitat virginal per enfadar-se amb ràbia renovada.

Hi ha una edat en què els nens deixen de dibuixar, els fa vergonya, alguna cosa els fa posar seny i deixen d’omplir els marges dels fulls amb gargots intel·ligents. Però n’hi ha alguns que continuen caricaturitzant el profe que els té mania, que no deixen d’expressar-se amb el seu llenguatge, tot i que l’escola no sempre té les vies per acollir bé la canalla que s’explica millor des de la plàstica, la música o l’activitat física. Per sort per a ells i per a nosaltres, alguns es fan grans de cos però mantenen l’ànima de nen viva i acaben guanyant-se la vida expressant emocions i inventant-se històries i personatges. I un bon dia tot el diari és d’ells. No són al marge, aprofitant l’espai en blanc, són al bell mig, confirmant que tenen molt a dir, que saben com dir-ho. Que són entranyablement incòmodes.