El final que es mereixen ministre i president
MARIANO RAJOY i Jorge Fernández Díaz ja tenen el final que es mereixen. A imatge i semblança del d’Aznar i Acebes. És un patró de conducta calcat: rebolcar-se en les clavegueres i marxar-ne empastifat. L’efecte bumerang és imparable i ofereix unes últimes piruetes patèticament delicioses quan el botxí adopta el paper desesperat de víctima, i ja no funciona.
Costarà perdonar a Pablo Iglesias, Pedro Sánchez i Albert Rivera que, amb els seus desacords, no hagin acabat abans aquesta agonia. I alhora caldrà agrair-los, des de la justícia poètica, que la pròrroga d’uns mesos hagi permès viure aquest gir de guió que fa que Don Mariano i Don Jorge surtin per la porta del darrere de la democràcia i s’instal·lin per sempre al hall of fame de la indecència.
Tant Acebes al seu dia com ara Fernández Díaz han mentit compulsivament, però se’ls ha de reconèixer que mai no han enganyat. Han sigut dos ministres de l’Interior tan transparents que se’ls veien les entranyes. Don Jorge ha exhibit tota mena de deliris condecorant Verges i presumint d’àngels de la guarda, ha comès l’atrocitat de premiar guàrdies civils que havien maltractat immigrants a les seves ordres, s’ha passejat pel Valle de los Caídos amb aquella alegria i ja s’havia enfangat en declaracions que delataven la mania persecutòria i abús de poder contra els seus rivals polítics. I quan diu a la conversa enregistrada que Rajoy està al cas de tot i Rajoy diu que no en sabia res, queda provadíssim que un dels dos menteix.
El 26-J és ple d’incerteses, però té dues certeses. Rajoy no serà mai més president i Don Jorge mai més serà ministre. Qualsevol demòcrata els acomiadarà amb el menyspreu gegant que s’han guanyat a pols. Adéu.
