Manies personals en lloc de debat d’idees
UNA PROVA d’empobriment i superficialitat del debat públic és que s’imposa la desqualificació personal per sobre de la discussió sobre les idees. S’entén: rebatre idees exigeix pensar i qüestionar-te a tu mateix i anar al fons, desqualificar és a l’abast de tothom i excita els instints més simples, dispara els rabiòmetres que tots tenim a punt.
Fins i tot per fer fora Trump acabaran pesant més relliscades privades que promeses i projectes públics, i mira que ha dit barbaritats i que hauria de ser sobretot la seva ideologia el problema, al marge que les seves conductes siguin reprovables.
La premsa i les xarxes hi contribuïm, hi ha una cacera de contradiccions personals, de dades biogràfiques, de coses dites, destinada a desacreditar els rivals de qui en teoria no ens agraden les idees. El tertulianisme hi excel·leix, s’aparellen personatges que no es poden veure i se sap que s’enganxaran amb el primer bon dia, cosa que dóna joc. I hi triomfa la caricatura, l’autoparòdia, el que atrapa l’audiència perquè fa ràbia. Els oients o espectadors ja sabem amb qui anem abans que parli, i qui ens cau fatal, i li critiquem el pentinat i no el que en teoria es rumia a sota d’aquells cabells. És més còmode, però en sortim més bruts, més tribals.
A vegades el cercle viciós és tan pervers que llegeixes opinadors que intenten trobar arguments contra propostes i ja saps que els busquen (o se’ls inventen) més per qui ha fet la proposta que pel seu contingut. Si ho diu aquest ja buscaré per què no m’agrada.
Hi perdem molt, perquè el que seria enriquidor, discutir sobre idees i assumir el risc fantàstic que les dels altres et convencin, es torna lleig i primitiu. Ridiculitzem defectes físics, sobredimensionem maneres de vestir i amplifiquem estereotips de manera que algunes presumptes discussions recorden més l’assetjament de pati d’escola que una àgora de pensament i de discussió col·lectiva.
